Absència del paleolític a les nostres illes
Fins ara, no s’han trobat restes arqueològiques que ens permetin d’assegurar que les illes Balears fossin poblades durant el paleolític. En canvi, sabem certament que a altres zones insulars de la Mediterrània sí que foren poblades durant aquest període.
L’home del paleolític tenia uns coneixements rudimentaris sobre la navegació i així ho confirma el fet que solament en alguns llocs no continentals, com ara Sicília, pel fet que la distància que separa aquesta illa del continent és molt petita, s’hagin trobat alguns vestigis d’aquest període. Però les nostres illes es troben massa separades del continent com per haver estat poblades durant el paleolític.
L’home del paleolític tenia uns coneixements rudimentaris sobre la navegació i així ho confirma el fet que solament en alguns llocs no continentals, com ara Sicília, pel fet que la distància que separa aquesta illa del continent és molt petita, s’hagin trobat alguns vestigis d’aquest període. Però les nostres illes es troben massa separades del continent com per haver estat poblades durant el paleolític.
Els primers pobladors (7000-2500 aC)
Els primers pobladors que arribaren a les illes Balears ho feren durant el neolític. La situació geogràfica de les illes segurament va jugar un paper fonamental a l’hora de ser poblades. Les Balears es troben situades a la part occidental de la conca mediterrània, a mig camí del sud de França i del nord d’Algèria d’una banda, i de les penínsules Ibèrica i Itàlica, de l’altra.
Avui, els arqueòlegs poden fer datacions bastant aproximades de l’antiguitat de les restes humanes i dels estris treballats per la mà de l’home, gràcies al mètode del radiocarboni 14. Per les anàlisis efectuades mitjançant aquest mètode, sabem que el testimoniatge més antic descobert, fins ara, de la presència de l’home a les illes Balears es localitza a la Cova de Canet (Esporles), datable cap al 7200 aC. També a Mallorca apareix el jaciment de l’abric rocós de Son Matge (Valldemossa), on han aparegut restes de Myotragus balearicus –mamífer semblant a una metita cabra, que solament visqué a Mallorca i Menorca, i que segons sembla fou extingit per l’home – amb senyals d’haver estat esquarterats, datables les més antigues cap al 5500 aC.
A la Cova de Muleta (Sóller) també es descobriren pedres rodones retocades, puntes de sílex, agulles d’os, restes humanes i ossos de Myotragus. Sembla que aquí es va intentar la domesticació d’aquest mamífer, segons ens indiquen els excrements fòssils que pareixen demostrar-ne. El Myotragus degué esdevenir un dels principals recursos alimentaris dels primers menorquins i mallorquins. La Cova des Moro (Manacor) i la Cova de Betlem (Deià) són altres dos jaciments d’aquests època.
A Menorca s’han trobat restes de Myotragus a diversos indrets de l’illa. Sembla que a un d’aquests jaciments, a la Cova Murada (Ciutadella), les restes estaven associades amb ceràmiques. Aquest fet inidicaria un poblament de Menorca potser anterior al 300 aC, però d’això no hi ha massa evidència arqueològiques.
Avui, els arqueòlegs poden fer datacions bastant aproximades de l’antiguitat de les restes humanes i dels estris treballats per la mà de l’home, gràcies al mètode del radiocarboni 14. Per les anàlisis efectuades mitjançant aquest mètode, sabem que el testimoniatge més antic descobert, fins ara, de la presència de l’home a les illes Balears es localitza a la Cova de Canet (Esporles), datable cap al 7200 aC. També a Mallorca apareix el jaciment de l’abric rocós de Son Matge (Valldemossa), on han aparegut restes de Myotragus balearicus –mamífer semblant a una metita cabra, que solament visqué a Mallorca i Menorca, i que segons sembla fou extingit per l’home – amb senyals d’haver estat esquarterats, datables les més antigues cap al 5500 aC.
A la Cova de Muleta (Sóller) també es descobriren pedres rodones retocades, puntes de sílex, agulles d’os, restes humanes i ossos de Myotragus. Sembla que aquí es va intentar la domesticació d’aquest mamífer, segons ens indiquen els excrements fòssils que pareixen demostrar-ne. El Myotragus degué esdevenir un dels principals recursos alimentaris dels primers menorquins i mallorquins. La Cova des Moro (Manacor) i la Cova de Betlem (Deià) són altres dos jaciments d’aquests època.
A Menorca s’han trobat restes de Myotragus a diversos indrets de l’illa. Sembla que a un d’aquests jaciments, a la Cova Murada (Ciutadella), les restes estaven associades amb ceràmiques. Aquest fet inidicaria un poblament de Menorca potser anterior al 300 aC, però d’això no hi ha massa evidència arqueològiques.
Les manifestacions artístiques a l’interior de les coves balears són rares. Només s’han trobat pintures rupestres a la Cova de Betlem (Deià).
És difícil precisar quins eren els mitjans de vida dels habitants de les illes Balears en unes èpoques tan remotes. Cronològicament, correspondrien a les fases que els prehistoriadors anomenen mesolític, protoneolític i neolític, la qual cosa ens fa suposar una economia depredadora del medi (caça, pesca, recol.lecció de fruits comestibles i de mol.lucs...).
A poc a poc, els primers illencs es convertirien en productors d’aliments, però sense deixar per això les activitats abans esmentades. Així tenim constància, a més de l’intent de domesticar el Myotragus, de la introducció d’animals domèstics (ovelles i cabres). Segurament també es practicava alguna casta d’agricultura de subsistència.
És difícil precisar quins eren els mitjans de vida dels habitants de les illes Balears en unes èpoques tan remotes. Cronològicament, correspondrien a les fases que els prehistoriadors anomenen mesolític, protoneolític i neolític, la qual cosa ens fa suposar una economia depredadora del medi (caça, pesca, recol.lecció de fruits comestibles i de mol.lucs...).
A poc a poc, els primers illencs es convertirien en productors d’aliments, però sense deixar per això les activitats abans esmentades. Així tenim constància, a més de l’intent de domesticar el Myotragus, de la introducció d’animals domèstics (ovelles i cabres). Segurament també es practicava alguna casta d’agricultura de subsistència.
La cultura pretalaiòtica (2500-1450 aC)
Encara que cada illa té la seva pròpia evolució, el pretalaiòtic és un estadi cultural que, amb variants, és comú a tot l’arxipèlag.
El període pretalaiòtic – i d’aquí li ve el nom- pot esser entès com el conjunt que reuneix allò que arqueològicament és anterior a l’època talaiòtica.
Els seus principals vestigis arquitectònics són els sepulcres megalítics, les coves d’enterrament, les navetes d’habitació i les navetes d’enterrament. Aquesta època correspon, dins la cronologia de la prehistòria europea, als períodes del calcolític, bronze inicial i bronze mitjà, anomenats així pel fet que eren el coure i el bronze (mescla d’estany i coure) els únics metalls que s’utilitzaven.
La cultura pretalaiòtica es trobava relativament endarrerida dins el context mediterrani. Mentre a les illes Balears començava aquesta cultura, els egipcis, per exemple, construïen les primeres piràmides i a l’Orient Mitjà es desenvoluparen cultures complexes, com la sumèria. La Mediterrània oriental era, per tant, el bressol de la civilització. Pèro els navegants orientals arribaven fins a les costes occidentals mediterrànies a la recerca de l’estany, metall indispensable per a l’obtenció del bronze. Això originà un comerç que travessave la Mediterrània d’est a oest, i que tenia una de les seves rutes en les nostres illes. Aquests contactes mantenien connectades les Balears amb altres indrets mediterranis que, a poc a poc, anaven influint en l’evolució de les diferents cultures insulars.
El període pretalaiòtic – i d’aquí li ve el nom- pot esser entès com el conjunt que reuneix allò que arqueològicament és anterior a l’època talaiòtica.
Els seus principals vestigis arquitectònics són els sepulcres megalítics, les coves d’enterrament, les navetes d’habitació i les navetes d’enterrament. Aquesta època correspon, dins la cronologia de la prehistòria europea, als períodes del calcolític, bronze inicial i bronze mitjà, anomenats així pel fet que eren el coure i el bronze (mescla d’estany i coure) els únics metalls que s’utilitzaven.
La cultura pretalaiòtica es trobava relativament endarrerida dins el context mediterrani. Mentre a les illes Balears començava aquesta cultura, els egipcis, per exemple, construïen les primeres piràmides i a l’Orient Mitjà es desenvoluparen cultures complexes, com la sumèria. La Mediterrània oriental era, per tant, el bressol de la civilització. Pèro els navegants orientals arribaven fins a les costes occidentals mediterrànies a la recerca de l’estany, metall indispensable per a l’obtenció del bronze. Això originà un comerç que travessave la Mediterrània d’est a oest, i que tenia una de les seves rutes en les nostres illes. Aquests contactes mantenien connectades les Balears amb altres indrets mediterranis que, a poc a poc, anaven influint en l’evolució de les diferents cultures insulars.
L’hàbitat de l’home pretalaiòtic
Durant el pretalaiòtic, les illes Balears romanen poblades de manera permanent. L’hàbitat, és a dir, el mode de viure de la gent d’aquest època, era preferentment sedentari, encara que també es practicava el nomadisme. Això significa que, si bé es traslladaven d’un lloc a l’altre, segons la temporada, aprofitaven l’entrada en un mateix lloc per a desenvolupar tasques agrícoles i ramaderes.
La gent de l’època pretalaiòtica vivia en petits grups units per lligams familiars. El fet de no haver trobat restes d’armes ni recintes de tipus defensiu ens fa pensar que es tractava d’una gent de caràcter pacífic.
L’habitacle més usat en els primers moments de la prehistòria de les Balears era la cova. Primerament, l’home del pretalaiòtic emprà les coves naturals i els recers rocosos situats sobretot a les zones muntanyoses, i després excavà la roca calcària (marès) per fer coves artificials. També es creu que construï barraques, encara que fins avui gairebé no se n’han conservat. Només en coneixem la de Ca na Cotxera (Muro), però també destaca el nucli d’habitació a l’aire lliure de Son Ferrandell (Valldemossa).
Per les restes arqueològiques que s’han trobat a les coves de Son Matge i de Son Ferrandell, s’h constatat que en aquest període ja es treballaven el coure, metall que es localitza en alguns indrets de Mallorca i de Menorca.
Més endavant es construïren les navetes d’habitació o naviformes. Es tracta de construccions amb foma de ferradura allargada, bastides amb blocs irregulars de pedra, que degueren tenir un sòtil format per un entramat de troncs i lloses. A Mallorca i a Menorca aquestes construccions són molt menys abundants que els talaiots. Solen presentar-se formant petits agrupaments, encara que també n’hi ha d’aïllades. Podem destacar les navetes de sa Plana Nova (Manacor), Son Bugadelles i es Burotell (Calvià); a més de l’important poblat de Bóquer (Pollença). Sembla que els monuments naviculars mallorquins es concentraven a prop de la costa.
Pel que fa a Menorca, cal apuntar les navetes d’habitació de Clariana, Son Mercer de Baix, Santa Mònica i Sant Jordi.
La gent de l’època pretalaiòtica vivia en petits grups units per lligams familiars. El fet de no haver trobat restes d’armes ni recintes de tipus defensiu ens fa pensar que es tractava d’una gent de caràcter pacífic.
L’habitacle més usat en els primers moments de la prehistòria de les Balears era la cova. Primerament, l’home del pretalaiòtic emprà les coves naturals i els recers rocosos situats sobretot a les zones muntanyoses, i després excavà la roca calcària (marès) per fer coves artificials. També es creu que construï barraques, encara que fins avui gairebé no se n’han conservat. Només en coneixem la de Ca na Cotxera (Muro), però també destaca el nucli d’habitació a l’aire lliure de Son Ferrandell (Valldemossa).
Per les restes arqueològiques que s’han trobat a les coves de Son Matge i de Son Ferrandell, s’h constatat que en aquest període ja es treballaven el coure, metall que es localitza en alguns indrets de Mallorca i de Menorca.
Més endavant es construïren les navetes d’habitació o naviformes. Es tracta de construccions amb foma de ferradura allargada, bastides amb blocs irregulars de pedra, que degueren tenir un sòtil format per un entramat de troncs i lloses. A Mallorca i a Menorca aquestes construccions són molt menys abundants que els talaiots. Solen presentar-se formant petits agrupaments, encara que també n’hi ha d’aïllades. Podem destacar les navetes de sa Plana Nova (Manacor), Son Bugadelles i es Burotell (Calvià); a més de l’important poblat de Bóquer (Pollença). Sembla que els monuments naviculars mallorquins es concentraven a prop de la costa.
Pel que fa a Menorca, cal apuntar les navetes d’habitació de Clariana, Son Mercer de Baix, Santa Mònica i Sant Jordi.
Sepulcre i rituals funeraris
Per als homes i els dones prehistòrics, tot allò que envoltava la mort i el seu misteri tenia un valot sagrat. Fruït d’aquesta preocupació són les sepultures que aixecaven – o excavaven- per dipositar-hi els difunts, i que constitueixen un dels principals vestigis de les cultures passades. Durant el pretalaiòtic trobam a les illes Balears diversos tipus de sepultures : els hipogeus (coves excavades al subsòl rocós), les coves naturals, els sepulcres megalítics i les navetes d’enterrament.
A més d’habitacle, moltes coves serviren d’enterrament. Durant el pretalaiòtic trobam, principalment a Mallorca i a Menorca, nombroses coves d’aquest tipus. Algunes són naturals com la de sa Canova (Ariany), es Rossells (Felanitx) i es Tossals Verds (Escorca). Pèro moltes de les coves d’enterrament són artificials, és a dir, estan escavades al subsòl de la roca- per això es denominen hipogeus- i tenen un corredor i una cambra allargada. Alguns són, a Mallorca, les coves de sa Tanca (Alcúdia), Son Caulelles (Marratxí) i es Rafalet (Manacor); a Menorca, Torre del ram i Son Vivó (Ciutadella) i Son Mercer de Dalt (Ferreries).
El sepulcre megalític, a diferència de les coves, implica una construcció a l’exterior formada per grans pedres verticals que tanquen una cambra coberta per lloses horitzontals. Responen al moviment del megalitisme, present a bona part de la Mediterrània i d’Europa. Són relativament abundants a Menorca (Montplé, Alcaidusset, ses Roques Llises i Binidalinet); i a Mallorca podem esmentar els de Son Bauló (Santa Margalida) i el de s’Aigua Dolça (Artà).
La naveta d’enterrament és un monument provatiu de l’illa de Menorca, que evolucionà a partir del sepulcre megalític i arribà a la seva màxima perfecció cap a finals del pretalaiòtic i començament del talaiòtic. El seu nom s’explica per l’aspecte exterior de la construcció, que recorda un nau invertida. Està bastida amb blocs de pedra de dimensions regulars, que tanquen una planta amb forma de ferradura allargada o ovalada. A l’interior es troba una cambra que servia d’ossari; però alguns exemplars més evolucionats presenten una cambra superior. Les més ben conservades són les des Tudons (Ciutadella), Rafal Rubí (Maó) i Biniac (Alaior).
Respecte del ritual funerari que s’aplicava a les sepultures pretalaiòtiques, els cadàvers eren dipositats a l’interior de les coves o les cambes dels sepulcres megalítics amb alguns dels estris que havien utilitzat en vida o que eren fabricats especialment per a l’ocasió : ceràmiques, objectes metàl.lics (punxons, agulles i ganivets de coures o bronze), estris d’os... En alguns casos, com els de les navetes menorquines, solmanet eren dipositats els ossos dels difunts a les cambres sepulcrats després d’haver passat per un porcés previ de descarnament en un altre lloc.
A més d’habitacle, moltes coves serviren d’enterrament. Durant el pretalaiòtic trobam, principalment a Mallorca i a Menorca, nombroses coves d’aquest tipus. Algunes són naturals com la de sa Canova (Ariany), es Rossells (Felanitx) i es Tossals Verds (Escorca). Pèro moltes de les coves d’enterrament són artificials, és a dir, estan escavades al subsòl de la roca- per això es denominen hipogeus- i tenen un corredor i una cambra allargada. Alguns són, a Mallorca, les coves de sa Tanca (Alcúdia), Son Caulelles (Marratxí) i es Rafalet (Manacor); a Menorca, Torre del ram i Son Vivó (Ciutadella) i Son Mercer de Dalt (Ferreries).
El sepulcre megalític, a diferència de les coves, implica una construcció a l’exterior formada per grans pedres verticals que tanquen una cambra coberta per lloses horitzontals. Responen al moviment del megalitisme, present a bona part de la Mediterrània i d’Europa. Són relativament abundants a Menorca (Montplé, Alcaidusset, ses Roques Llises i Binidalinet); i a Mallorca podem esmentar els de Son Bauló (Santa Margalida) i el de s’Aigua Dolça (Artà).
La naveta d’enterrament és un monument provatiu de l’illa de Menorca, que evolucionà a partir del sepulcre megalític i arribà a la seva màxima perfecció cap a finals del pretalaiòtic i començament del talaiòtic. El seu nom s’explica per l’aspecte exterior de la construcció, que recorda un nau invertida. Està bastida amb blocs de pedra de dimensions regulars, que tanquen una planta amb forma de ferradura allargada o ovalada. A l’interior es troba una cambra que servia d’ossari; però alguns exemplars més evolucionats presenten una cambra superior. Les més ben conservades són les des Tudons (Ciutadella), Rafal Rubí (Maó) i Biniac (Alaior).
Respecte del ritual funerari que s’aplicava a les sepultures pretalaiòtiques, els cadàvers eren dipositats a l’interior de les coves o les cambes dels sepulcres megalítics amb alguns dels estris que havien utilitzat en vida o que eren fabricats especialment per a l’ocasió : ceràmiques, objectes metàl.lics (punxons, agulles i ganivets de coures o bronze), estris d’os... En alguns casos, com els de les navetes menorquines, solmanet eren dipositats els ossos dels difunts a les cambres sepulcrats després d’haver passat per un porcés previ de descarnament en un altre lloc.
L’aixocar i la resta d’estris de la cultura pretalaiòtica
Els estris que formaven part de l’aixovar o parament que tenia la gent d’aquest període estaven composts principalment de ceràmica. Inicialment fou incisa, semblant a la de la cultura campaniforme, que ja s’estenia en aquest temps a la península Ibèrica; però posteriorment esdevingué una ceràmica llisa de diverses formes i usos. La resta d’estris eren plaques rectangulars perforades, objectes d’os (botons perforats, agulles i punxons), objectes de bronze o coure (punyals, agulles, punxons, collars, braçolets, etc.). Totes aquestes restes de la cultura pretalaiòtica balear constitueixen un valuós testimoniatge del passat humà a les nostres illes, i serveixen per a establir lligams amb cultures d’altres indrets de la Mediterrània.
