L'any 1276 mor el rei Jaume I, i la corona catalano-aragonesa queda dividida en dues parts:
• Corona d'Aragó, formada pel regne d'Aragó, Catalunya i el País Valencià, i que fou assignada al fill major de Jaume I, Pere el Gran.
• Corona de Mallorca, formada pel Regne de Mallorca, el Rosselló i Montpeller, que fou assignada al fill petit de Jaume I, Jaume II.
L'any 1279, després del tractat d'infeudació de Perpinyà, Jaume II és obligat a fer-se vassall de Pere el Gran, amb la qual cosa la Corona de Mallorca perd la seva independència.
L'any 1282 comença una guerra entre Catalunya i França, a la qual Jaume II dóna suport a França. Catalunya, però, surt victoriosa de la guerra amb França, i el 1285 comença l'ocupació de la Corona de Mallorca per part d'Alfons (Anfós en català medieval) el Liberal, fill de Pere el Gran i nebot de Jaume II.
Diversos mallorquins defensaren els drets del qui consideraven era el seu rei, i es refugiaren al Castell d'Alaró. Entre aquests mallorquins hi figuraven Guillem Cabrit i Guillem Bassa.
Les tropes de l'infant Anfós ocuparen tota l'illa exceptuant el Castell, sobre la torre del qual continuava onejant la senyera de Jaume II. Va ser necessari que Anfós hi anàs personalment per ordenar l'entrega del Castell a Guillem Cabrit. Un fragment del poema El Comte Mal, de Guillem Colom i Ferrà, es refereix a aquest passatge de la resistència del Castell d'Alaró:
Quan la lluita es fa més forta,
truca un missatger a la porta:
-Castellans, lliurau de pressa les claus del castell rebel
o de grat deixau-vos prendre:
el fort que car es deixi vendre
serà en sec fet pols i cendra,
insepults els qui el defensin i menjats pels corbs del cel.
-I, ¿qui amb tal ordre us envia?
Cabrit irat responia-
-Anfós d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu.
-No coneixem al reialme
altre rei que el rei En Jaume
A Mallorca, -i perdonau-me
-anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu...
-Llamp del cel!, que és gran vilesa
sofrir més vostra escomesa!
¿Qui gosa amb tals paraules insultar el rei d'Aragó?
-crida Anfós als de la plaça.-
-Dos lleials: Cabrit i Bassa.
-¿Cabrit, dieu? Bona caça!
Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traidor!-
La llegenda afirma que aquesta amenaça es complí: quan el Castell es rendí, l'infant Anfós, que aleshores ja era rei per la mort del seu pare, ordenà que rostissin els dos defensors com si fossin cabrits.
La notícia d'aquest fet es va escampar per diversos països i arribà a orelles del Papa. Durant segles Cabrit i Bassa varen ser venerats com a màrtirs, reberen culte com a sants i les seves imatges anaren apareixent per diferents retaules i quadres.
Durant bastant de temps i per un sector del que podríem dir gent il·lustrada, es va considerar que Guillem Cabrit i Guillem Bassa eren personatges de llegenda que no varen arribar a existir mai. De fet, l'Enciclopèdia Catalana encara deixa entreveure aquesta possibilitat. Les causes per dubtar de la seva existència són dues principalment:
• La manca de dades contemporànies referents a aquests dos personatges: cap dels cronistes de l'època en fa referència. La lògica conduïa a pensar que si no es parlava d'un fet d'aquesta magnitud, senzillament era perquè no s'havia produït. Historiadors més recents suposen que en realitat es va silenciar el fet, ja que aquest hauria estat massa humiliant per al rei i hauria estat la causa de la seva excomunió.
• L'única font d'informació que fa referència a l'episodi de Cabrit i Bassa era el Breviari Maioricensis del qual, d'una banda, només en queda un exemplar i, d'altra banda, només fou vigent fins a mitjans del segle XVI, quan el concili de Trento decidí que l'únic Breviari vàlid era el romà, anul·lant tots els altres.
a qüestió sobre l'existència real de Cabrit i Bassa no pintava massa bé fins que a finals del segle XIX varen començar a sortir a la llum una sèrie de documents relacionats i relacionables amb aquests personatges:
• Un primer document es va trobar a l'Audiència de Mallorca i està datat l'any 1300. Aquest document, un plet entre Guillem i Berenguer Bassa i Joan Hom de Déu per qüestions d'un deute, menciona que Guillem i Berenguer Bassa eren fills i hereus de Guillem Bassa, condemnat a mort i confiscats llurs béns devers catorze anys abans (1286). En aquest mateix document es menciona N.Cabrit.
• Un segon document seria un capbreu de l'any 1395, mencionat per Dameto, que recull la fundació d'un benefici, l'any 1312, per part del rei Sanç. La particularitat és que aquest benefici és a la Capella de la Pietat de la Seu, on hi ha les restes de Cabrit i Bassa. La interpretació que fan els autors d'aquest fet és que Sanç recolliria, a través de son pare Jaume, la penitència que fou imposada a Alfons per aixecar l'excomunió, i que era ni més ni manco que erigir un altar i fundar un benefici per les ànimes de Cabrit i Bassa.
La notícia d'aquest fet es va escampar per diversos països i arribà a orelles del Papa. Durant segles Cabrit i Bassa varen ser venerats com a màrtirs, reberen culte com a sants i les seves imatges anaren apareixent per diferents retaules i quadres.
Durant bastant de temps i per un sector del que podríem dir gent il·lustrada, es va considerar que Guillem Cabrit i Guillem Bassa eren personatges de llegenda que no varen arribar a existir mai. De fet, l'Enciclopèdia Catalana encara deixa entreveure aquesta possibilitat. Les causes per dubtar de la seva existència són dues principalment:
• La manca de dades contemporànies referents a aquests dos personatges: cap dels cronistes de l'època en fa referència. La lògica conduïa a pensar que si no es parlava d'un fet d'aquesta magnitud, senzillament era perquè no s'havia produït. Historiadors més recents suposen que en realitat es va silenciar el fet, ja que aquest hauria estat massa humiliant per al rei i hauria estat la causa de la seva excomunió.
• L'única font d'informació que fa referència a l'episodi de Cabrit i Bassa era el Breviari Maioricensis del qual, d'una banda, només en queda un exemplar i, d'altra banda, només fou vigent fins a mitjans del segle XVI, quan el concili de Trento decidí que l'únic Breviari vàlid era el romà, anul·lant tots els altres.
a qüestió sobre l'existència real de Cabrit i Bassa no pintava massa bé fins que a finals del segle XIX varen començar a sortir a la llum una sèrie de documents relacionats i relacionables amb aquests personatges:
• Un primer document es va trobar a l'Audiència de Mallorca i està datat l'any 1300. Aquest document, un plet entre Guillem i Berenguer Bassa i Joan Hom de Déu per qüestions d'un deute, menciona que Guillem i Berenguer Bassa eren fills i hereus de Guillem Bassa, condemnat a mort i confiscats llurs béns devers catorze anys abans (1286). En aquest mateix document es menciona N.Cabrit.
• Un segon document seria un capbreu de l'any 1395, mencionat per Dameto, que recull la fundació d'un benefici, l'any 1312, per part del rei Sanç. La particularitat és que aquest benefici és a la Capella de la Pietat de la Seu, on hi ha les restes de Cabrit i Bassa. La interpretació que fan els autors d'aquest fet és que Sanç recolliria, a través de son pare Jaume, la penitència que fou imposada a Alfons per aixecar l'excomunió, i que era ni més ni manco que erigir un altar i fundar un benefici per les ànimes de Cabrit i Bassa.
