750 ANYS DE LA MORT DE JAUME I (1208-1276)
Fa 2 setmanes
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hª Contemporània. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hª Contemporània. Mostrar tots els missatges
dijous, 20 de gener del 2011
dissabte, 27 de novembre del 2010
Manuel Godoy
Membre d'una família hidalga vinguda a menys, es va iniciar en la carrera militar i als 17 anys va entrar a formar part de la Reial Companyia de Guàrdies de Corps. La fortuïta caiguda d'un cavall en 1788 li posaria en contacte amb els llavors prínceps d'Astúries, dona Maria Lluïsa de Parma i senyor Carlos. Des d'aquest moment va iniciar una ascensió meteòrica en la Cort per a la qual s'han buscat explicacions variades, centrada en la relació sexual entre la futura reina i el ben plantat jove.
La mort de Carles III i l'ascens al tron de Carles IV permetran Godoy rebre el seu primer ascens: cadet supernumerari de la seva brigada. Després serà nomenat duc de l'Alcudia i participarà amb gran pes en el Consell d'Estat. Quan el 1792 el comte de Floridablanca abandona el seu càrrec, és substituït per l'ancià Aranda , el que alguns especialistes veuen com una maniobra de Godoy i la reina per fer-se amb el poder. Sis mesos després, el 1793, Godoy ocupa la Secretaria d'Estat en un moment especialment delicat a causa de l'actuació de la revolucionària Assemblea Nacional francesa. Els revolucionaris francesos volien ajusticiar al rei Lluís XVI , cosí del monarca espanyol, de manera que Godoy va posar tot el seu esforç en evitar aquest magnicidi. En no aconseguir-la guerra seria el següent pas, aconseguint posar fi al conflicte després de la signatura de la Pau de Basilea (1795), no avantatjosa per a Espanya però que va valer al favorit la consecució del títol de Príncep de la Pau
.
Godoy canvia la seva actitud bel.ligerant amb França i inicia una etapa de col.laboració després de la signatura del Tractat de Sant Ildefons en 1796. Espanya hipotecarà la seva política exterior en benefici de França i aconseguirà un permanent enfrontament amb Anglaterra. La situació a l'interior també és delicada, especialment en el pla econòmic amb una debilitada Hisenda que no es recupera amb les diferents receptes plantejades. La ruïna del Banc de Sant Carles suposa un greu revés per a la situació financera de l'Estat i Godoy reacciona acaparant cada vegada més poder tant per a si com per als seus col.laboradors establerts a les institucions provincials i locals. Per consolidar encara més aquest poder es va casar amb Maria Teresa de Borbó, comtessa de Chinchón i prima del monarca, de manera que emparentava amb la família reial. Sens dubte, va ser un matrimoni de conveniència ja que el valgut mantenia una estreta relació amb Pepita Tudó, la seva amant oficial amb la qual més tard conviuria durant una llarga temporada.
La pressió del Directori francès provocarà la caiguda del valgut el 1798, sent substituït per Saavedra i Urquijo. La manca d'encert dels dos ministres permet pujar la popularitat de Godoy, que dóna feina a Pere Cevallos-nomenat secretari d'Estat el 1800 - com a home de palla i ell porta els assumptes en l'ombra sense tenir un càrrec polític específic, però assegurant-se que tots els despatxos hagin comptar amb la seva ratificació.
La política duta a terme pel valgut depèn cada vegada més dels dictats francesos, dirigint tant les accions militars-com la Guerra de les Taronges amb Portugal de 1801 - com les econòmiques-suport financer a Napoleó contra Anglaterra-. La situació és cada vegada més crítica i l'emperador francès estreny els seus llaços sobre la debilitada monarquia hispànica. Napoleó promet a Godoy un regne a l'Algarve portuguès a canvi del permís necessari per travessar la península i envair el país veí. Les ànsies de poder del valgut no li permeten contemplar la realitat i aquest permís es concedeix. Però la situació a l'interior de la cort és delicada per la pressió del príncep Ferran , que provoca el motí d'Aranjuez (març de 1808) que acaba amb el govern de Godoy. La seva casa és saquejada i ell és ultratjat i ferit per la multitud, sent empresonat. La intervenció de la reina a favor va fer que els francesos li portessin a Baiona, on es produiran les dramàtiques abdicacions que permetran a Napoleó convertir-se en rei d'Espanya.
Godoy i els reis Carles i Maria Luisa van iniciar el seu desterrament a terres italianes. Allà es va casar amb Pepita Tudó i va veure com tots els seus béns eren confiscats pel rei Ferran VII. Viuria d'una petita pensió gràcies a Lluís Felip de França i el 1847 va ser rehabilitat per Isabel II, retornat tots els béns que li havien estat confiscats. Quatre anys més tard moria a París als 87 anys.
dimarts, 23 de novembre del 2010
Industrialització i Societat en l’Espanya del s. XIX
Per a aprofundir en el tema, tenir un presentació a manera de resum:
dilluns, 8 de novembre del 2010
Isabel II, consolidació del liberalisme
Isabel II d'Espanya o de Borbó (Madrid, Espanya 10 d'octubre de 1830 – París, França 9 d'abril de 1904 ) fou princesa d'Astúries (1830-1833) i reina d'Espanya (1833-1868).
Va néixer el 10 d'octubre de 1830 a la ciutat de Madrid sent filla del rei Ferran VII d'Espanya i de la seva quarta esposa, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, Isabel va assumir el tron d'Espanya el 29 de setembre de 1833 després de la mort del seu pare, quan ella tenia menys de tres anys d'edat.
El seu naixement i posterior ascens al tron va provocar l'inici d'un llarg conflicte, ja que el seu oncle, Carles Maria Isidre de Borbó, fins a llavors hereu de la corona, no va acceptar que Isabel fora nomenada primer Princesa d'Astúries i després reina.
Durant els primers anys del seu regnat, mentre Isabel era una xiqueta, la regència va ser assumida per la seva mare fins a 1840. En aqueix període va tenir lloc la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Entre 1840 i 1843 va ser regent el general Espartero. Amb tretze anys, Isabel va ser declarada major d'edat.
Isabel II va regnar durant un període de transició a Espanya en el qual la monarquia va cedir més poder polític al parlament. També, durant aquest moltes de les colònies espanyoles que quedaven a Llatinoamèrica van obtenir la seva independència. La Reina interferia amb freqüència a la política de la nació, el que la va fer impopular entre els polítics. Moltes vegades, diversos membres del govern, cercant més poder, la manipulaven. El seu regnat pot ser ratllat d'infame ja que es va enfrontar amb diversos presidents dels Estats Units per ximpleries.
A la seva època es va modernitzar notablement Espanya amb l'estesa de moltes línies de ferrocarril, la reobertura de les Universitats, tancades pel seu pare, i la industrialització, la major part sota el comandament de Leopoldo O'Donnell, en el qual es va construir el primer ferrocarril.
El seu naixement i posterior ascens al tron va provocar l'inici d'un llarg conflicte, ja que el seu oncle, Carles Maria Isidre de Borbó, fins a llavors hereu de la corona, no va acceptar que Isabel fora nomenada primer Princesa d'Astúries i després reina.
Durant els primers anys del seu regnat, mentre Isabel era una xiqueta, la regència va ser assumida per la seva mare fins a 1840. En aqueix període va tenir lloc la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Entre 1840 i 1843 va ser regent el general Espartero. Amb tretze anys, Isabel va ser declarada major d'edat.
Isabel II va regnar durant un període de transició a Espanya en el qual la monarquia va cedir més poder polític al parlament. També, durant aquest moltes de les colònies espanyoles que quedaven a Llatinoamèrica van obtenir la seva independència. La Reina interferia amb freqüència a la política de la nació, el que la va fer impopular entre els polítics. Moltes vegades, diversos membres del govern, cercant més poder, la manipulaven. El seu regnat pot ser ratllat d'infame ja que es va enfrontar amb diversos presidents dels Estats Units per ximpleries.
A la seva època es va modernitzar notablement Espanya amb l'estesa de moltes línies de ferrocarril, la reobertura de les Universitats, tancades pel seu pare, i la industrialització, la major part sota el comandament de Leopoldo O'Donnell, en el qual es va construir el primer ferrocarril.
La política exterior del seu regnat va ser especialment fructífera durant la Unió Liberal (1858-1863), amb l'annexió de territoris marroquins durant la Guerra d'Àfrica, tals com Sidi Ifni i el Sàhara, el reconeixement de la possessió de Guinea Equatorial, l'expedició i conquesta de Saigon (encara que no reconeguda posteriorment pels francesos, que també hi van participar) i el manteniment de Cuba, Filipines, les Carolines i les Mariannes, a més de fer expedicions a Mèxic, Perú o Xile.
Isabel es va exiliar a França el 1868, després del triomf de la Revolució de 1868 coneguda com La Gloriosa, i allà va abdicar a favor del seu fill Alfons XII el 25 de juny de 1870. Amb el suport de diversos grups en el govern, Amadeu de Savoia, membre de la família reial italiana, va ser triat el seu successor com el rei Amadeu I d'Espanya. Amadeu era fill de Víctor Manuel I d'Itàlia, rei de Savoia-Piemont, de la casa de Savoia, i de l'arxiduquessa Adelaida d'Àustria (besnéta de Carles III d'Espanya). 
Isabel va viure la resta de la seva vida a França, on va ser testimoni de la Primera República, del regnat i mort del seu fill Alfons XII en 1885, i de l'inici del regnat del seu nét Alfons XIII d'Espanya després de la regència de Maria Cristina d'Àustria. Va morir el 10 d'abril de 1904 a la ciutat de París i fou enterrada al Monestir de l'Escorial davant del seu espòs, mort el 1902.
Isabel va viure la resta de la seva vida a França, on va ser testimoni de la Primera República, del regnat i mort del seu fill Alfons XII en 1885, i de l'inici del regnat del seu nét Alfons XIII d'Espanya després de la regència de Maria Cristina d'Àustria. Va morir el 10 d'abril de 1904 a la ciutat de París i fou enterrada al Monestir de l'Escorial davant del seu espòs, mort el 1902.
diumenge, 7 de novembre del 2010
La Companyia de Jesús
La Companyia de Jesús és un orde religiós catòlic fundat el 1540 per Íñigo de Loiola, qui després va ser canonitzat com Sant Ignasi de Loiola. Els membres d'aquest orde es coneixen popularment com a jesuïtes. Amb gairebé 20.000 membres, és l'orde més gran de l'església catòlica de l'actualitat.
Sant Ignasi de Loiola havia estat soldat abans de convertir-se i l'organització interna de l'orde reflecteix aquest caràcter militar del fundador, per això s'anomena General de l'orde al membre dirigent.
Van ser els líders de la Contrareforma, que va ser la reacció al Protestantisme. Van destacar també per les missions evangelitzadores.
Van ser els líders de la Contrareforma, que va ser la reacció al Protestantisme. Van destacar també per les missions evangelitzadores.
L'orde va ser dissolt pel Papa de Roma durant un llarg període del segle XVIII. A Espanya durant la Segona República també es va dissoldre ja que la Constitució Republicana establia (sembla que expressament contra la Companyia de Jesús) que els ordes religiosos no podien obeir a un govern estranger (el Vaticà, en aquest cas). De tota manera els jesuïtes no van ser expulsats i els seus col·legis van continuar sota formes jurídiques diferents. A Europa van ser perseguits a la França de la Il·lustració, a Alemanya i als països comunistes.
Alguns membres destacats de la Companyia de Jesús han donat suport a la Teologia de l'Alliberament a principis del segle XX. Un segle després, l'orde veu disminuir progressivament els seus membres (el concili general de 2008 vol tractar aquesta qüestió).
Alguns membres destacats de la Companyia de Jesús han donat suport a la Teologia de l'Alliberament a principis del segle XX. Un segle després, l'orde veu disminuir progressivament els seus membres (el concili general de 2008 vol tractar aquesta qüestió).
Els governs il·lustrats de l'Europa del segle XVIII es van proposar acabar amb la Companyia de Jesús per la seva defensa incondicional del Papat, la seva activitat intel·lectual, el seu poder financer i el seu influx polític. Certament s'havien guanyat poderosos enemics: els partidaris de l'absolutisme, els jansenistes i els filòsofs francesos (Voltaire, Montesquieu, Diderot). No van faltar tampoc les intrigues de certs grups a la mateixa Roma. El context polític europeu es va caracteritzar en aquests anys per l'adveniment de l'anomenat Despotisme il·lustrat i per un declivi notori del prestigi polític del Papat i la voluntat política dels Borbons i de la Corona Portuguesa d'enfortir-se en detriment de l'Església.
Quaranta anys després, enmig dels efectes causats per la Revolució Francesa, les guerres napoleòniques i les guerres d'independència a l'Amèrica Hispànica, Pius VII va decidir restaurar a la Companyia. De fet, els jesuïtes havien sobreviscut a Rússia-uns quants centenars-protegits per Caterina II. La restauració universal era vista com una resposta al desafiament que representaven els que eren vistos en aquest llavors com els enemics de l'Església: la maçoneria i els liberals, principalment.
dissabte, 6 de novembre del 2010
Qui són ... els botiflers
Un botifler era el nom que se li va donar a les persones partidaries de Felip V durant la Guerra de Successió. Originàriament botifler volia dir que es tenia les galtes inflades. El mot passà a voler dir partidari dels Borbons. Els botiflers solien ésser membres de l'aristocràcia i la noblesa catalana i valenciana que volien augmentar llur poder a partir del nou règim que s'havia d'instaurar amb la victòria dels Borbons.
Una de les explicacions més difoses, però que no sembla suficientment contrastada, afirma que l'origen de tal expressió vindria de la deformació catalana del francés "beauté fleur", que feia referència a la flor de lis, símbol dels borbons que encara es pot observar a l'escut d'Espanya.
Al País Valencià, durant la Guerra de Successió, el terme Botifler es considerava oposat al de Maulet, i cadascú era sinònim de borbònic i austracista respectivament.
A Mallorca i també a llocs del País Valencià, com Xàtiva, el mot botifler es transformà en "botifarres", possiblement a causa de l'aspecte embotit, pel menjar, per la roba, dels nobles partidaris de Felip V. Aquesta denominació s'ha acabat usant a Mallorca per a referir-se als nobles, independentment de la seva adscripció nacional.
Es va utilitzar despectivament per referir-se a determinats pobles (Manlleu, Cervera, Alacant, ...) per part dels pobles veïns. A l'actualitat el terme és emprat, a Catalunya, per referir-se als "catalans traïdors" (aquells que col·laborin amb els enemics de Catalunya).
Una de les explicacions més difoses, però que no sembla suficientment contrastada, afirma que l'origen de tal expressió vindria de la deformació catalana del francés "beauté fleur", que feia referència a la flor de lis, símbol dels borbons que encara es pot observar a l'escut d'Espanya.
Al País Valencià, durant la Guerra de Successió, el terme Botifler es considerava oposat al de Maulet, i cadascú era sinònim de borbònic i austracista respectivament.
A Mallorca i també a llocs del País Valencià, com Xàtiva, el mot botifler es transformà en "botifarres", possiblement a causa de l'aspecte embotit, pel menjar, per la roba, dels nobles partidaris de Felip V. Aquesta denominació s'ha acabat usant a Mallorca per a referir-se als nobles, independentment de la seva adscripció nacional.
Es va utilitzar despectivament per referir-se a determinats pobles (Manlleu, Cervera, Alacant, ...) per part dels pobles veïns. A l'actualitat el terme és emprat, a Catalunya, per referir-se als "catalans traïdors" (aquells que col·laborin amb els enemics de Catalunya).
dimecres, 3 de novembre del 2010
dimecres, 16 de juny del 2010
El franquisme
Presentació bastant exhaustiva sobre aquest període que us pot servir per analitzar les etapes del franquisme.
dimarts, 15 de juny del 2010
Els Orígens d'ETA
Context internacional
Ens situem a finals de la dècada dels 50, principis dels 60. El context internacional estava marcat per la divisió en dos grans blocs i les seves àrees d'influència. D'una banda, Rússia i els Estats Units, de l'altre. Són els temps de la guerra freda , que arriba un dels seus moments culminants en la crisi que es va viure entre 1958 i 1960 a Berlín, que finalitza amb la construcció del mur que, durant dècades, va dividir la ciutat. Altres fets destacats d'aquest període són les crisis cubanes del 61 i el 62 -l'amenaça comunista prop de la costa nord-americana-, la guerra del Vietnam , el conflicte àrab-israelià i la primavera de Praga, entre d'altres. Davant la influència dels dos grans blocs, la Conferència de Bandung va servir per establir les bases de les relacions internacionals que anaven a dirigir el futur de l'anomenat Tercer Món.
Context nacional
Espanya estava dirigida pel règim franquista. La manca de llibertats democràtiques començava a generar els primers símptomes d'oposició a la dictadura. Concretament, es poden identificar tres problemes bàsics que van contribuir a minar el poder exercit per la dictadura de Franco: conflictivitat laboral , agitació estudiantil i el canvi de postura respecte al règim que va adoptar l'Església , el que es va traduir en un progressiu enfrontament amb la dictadura .
Conflictivitat laboral
La Llei de Convenis Col • lectius aprovada pel Govern atorgava als treballadors la possibilitat que els seus representants negociessin directament amb els patrons. Això va significar un augment de la conflictivitat laboral, caracteritzat per una multiplicació de les vagues i un creixement dels sindicats clandestins.
Agitació estudiantil
A les universitats espanyoles comença a forjar una oberta oposició al franquisme. Les manifestacions contra la manca de llibertats protagonitzades pels estudiants es multipliquen, assolint un dels seus punts àlgids el dia 9 de març de 1966. En aquesta data, uns 500 estudiants es tanquen al convent dels caputxins de Sarrià (Barcelona), per celebrar la major assemblea d'estudiants sota el franquisme. La repressió policial és la resposta del règim al que, popularment, es va conèixer com la Caputxinada.
Distanciament de l'Església
Progressivament, l'Església, que amb el suport brindat al franquisme s'havia convertit en un dels seus pilars, comença a distanciar-se dels postulats del règim.
El 1960, 339 capellans bascos denuncien la manca de llibertats. Al 63, l'abat de Montserrat, Dom Cassià Just, fa unes declaracions contra el règim al diari francès Le Monde. L'11 de maig de 1966, 130 sacerdots es manifesten pacíficament a Barcelona per denunciar la repressió policial i les tortures. La policia carrega contra ells. El 1973, els bisbes signen un document a favor de la separació entre Església i Estat. El distanciament de l'Església és un fet.
El ressorgir nacionalista
El règim franquista va negar les senyes d'identitat cultural i les característiques diferencials dels pobles per tal de mantenir la unitat nacional. Això va tenir com a conseqüència una revivificació dels nacionalismes com a forma d'oposició al franquisme, especialment a Catalunya i al País Basc.
El nacionalisme català
A finals d'abril de 1960, Franco visita Barcelona. Els nacionalistes catalans van preparar mobilitzacions. Amb motiu d'un concert de l'Orfeó Català al Palau de la Música , al qual assistia Franco en companyia d'alguns jerarques, es van entonar cants marcadament nacionalistes . La policia va practicar detencions de dirigents nacionalistes, entre els quals hi havia l'actual president de la Generalitat, Jordi Pujol , que va ser torturat i jutjat en consell de guerra.
El nacionalisme basc
Al País Basc hi ha una conjunció entre catòlics que actuaven contra el règim i el moviment nacionalista. El 30 de maig de 1960, 339 cures signen un document contra la repressió i reclamant llibertats. Uns mesos abans, el 1959, joves basquistes entren en conflicte amb els postulats ideològics de l'organització juvenil del Partit Nacionalista Basc (PNB), i la passivitat dels seus vells dirigents. Decideixen crear Euskadi Ta Askatasuna-Euskadi i Llibertat-. Ha nacido ETA. Ha nascut ETA.
Fins a la transició
En el seu origen, ETA neix com a alternativa ideològica als postulats del PNB, impulsada per joves nacionalistes. El maig del 1962 celebra la seva I Assemblea, en què es presenta com "Moviment Revolucionari Basc d'Alliberament Nacional".
És en la seva III Assemblea, celebrada entre abril i maig de 1964, quan es comencen a elaborar els seus "principis de la guerra revolucionària".
Els primers actes d'ETA es guien pel principi de realitzar accions que provoquin la repressió, la qual cosa, segons els etarres, provocarà la mobilització de més persones i la multiplicació d'accions.
Entre abril i maig de 1967, ETA posa bombes en llocs representatius de la dictadura-sindicats verticals, casernes de la Guàrdia Civil i delegacions de Govern-. Paral.lelament, es cometen diversos atracaments a bancs.
El març de 1968 es produeixen tirotejos entre etarres i policia franquista, que se salden amb diverses detencions. Amb motiu del Aberri Eguna, l'abril del 68, tenen lloc xocs violents entre nacionalistes bascos i policia.
Durant l'estiu de 1968, es viu a Euskadi una escalada de la tensió política motivada per les accions etarres i la resposta repressiva del règim a aquestes accions. S'estableix una dinàmica d'acció-repressió que va mobilitzar a gran part del poble basc. Aquest moviment va arribar al seu cim amb motiu del procés de Burgos, el 3 de desembre de 1970, en què van ser processats 16 etarres. Les condemnes van ser 9 penes de mort i 519 anys de presó per a la resta. Davant les pressions internacionals i nacionals, Franco va commutar les penes de mort per reclusió major.
Entre 1971 i 1972, el descontentament social era generalitzat i la lluita obrera es tradueix en multitud de vagues i tancaments fortament reprimits.
El 19 de gener de 1972, ETA segresta a Durango a l'industrial Lorenzo Zabala per reforçar les peticions dels obrers bascos en vaga. És alliberat tres dies després, quan la seva empresa va anunciar la readmissió de 183 obrers acomiadats per anar a la vaga.
El gener de 1973, és segrestat l'industrial Félix Huarte per donar suport als treballadors en vaga en una de les empreses. Els treballadors van obtenir l'augment salarial demanat.
Durant aquest any, les operacions contra ETA es converteixen en enfrontaments armats entre nodrits contingents de la Guàrdia Civil i petits comandaments de etarres. Mentrestant, l'extrema dreta atacava amb bombes i metralletes les cases dels nacionalistes bascos més prominents.
El 8 de juny, Luis Carrero Blanco va ser nomenat president del Consell de Ministres. Dos dies després, va anunciar la formació d'un nou govern que satisfeia les exigències de mà dura que reclamava l'extrema dreta.
Per tal de reprimir la creixent mobilització obrera i d'aixafar als sindicats clandestins, el Govern va preparar el Procés 1001 contra deu membres de CCOO. El 20 de desembre de 1973, quinze minuts abans de l'inici del judici, un espectacular atemptat etarra va acabar amb la vida de Carrero Blanco. Franco va nomenar Arias Navarro com a successor.
Amb Franco ja malalt, les divisions internes, les pressions de l'extrema dreta per imposar mà dura i la creixent mobilització social, el règim s'afeblia.
El 13 de setembre de 1974, la cafeteria Rolando de Madrid, freqüentada habitualment per policies, va ser objecte d'un atemptat amb explosius. Van morir tretze persones-diversos policies entre ells-i més de setanta van resultar ferides. La violència emprada per ETA va començar a canviar les simpaties cap a la banda terrorista.
El 27 de setembre de 1975, cinc membres d'ETA i del FRAP van ser executats al mig de la repulsa nacional i internacional, el que va reforçar el prestigi dels sectors més aperturistes i liberals.
Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 i el traspàs de la direcció de l'Estat al Rei Joan Carles, el camí cap a la democràcia començava a aplanar.
Durant la transició política , que es va desenvolupar en un clima d'inestabilitat provocat pels sectors més immobilistes, l'activitat etarra va baixar, encara que mai va arribar a desaparèixer. No obstant això, amb el sistema democràtic i autonòmic ja en marxa, les accions terroristes van augmentar progressivament, encebant-se especialment en membres de les Forces Armades, el que provocava la reacció de l'extrema dreta i animava els militars més conservadors a la imposició d'una altra dictadura .
Ens situem a finals de la dècada dels 50, principis dels 60. El context internacional estava marcat per la divisió en dos grans blocs i les seves àrees d'influència. D'una banda, Rússia i els Estats Units, de l'altre. Són els temps de la guerra freda , que arriba un dels seus moments culminants en la crisi que es va viure entre 1958 i 1960 a Berlín, que finalitza amb la construcció del mur que, durant dècades, va dividir la ciutat. Altres fets destacats d'aquest període són les crisis cubanes del 61 i el 62 -l'amenaça comunista prop de la costa nord-americana-, la guerra del Vietnam , el conflicte àrab-israelià i la primavera de Praga, entre d'altres. Davant la influència dels dos grans blocs, la Conferència de Bandung va servir per establir les bases de les relacions internacionals que anaven a dirigir el futur de l'anomenat Tercer Món.
Context nacional
Espanya estava dirigida pel règim franquista. La manca de llibertats democràtiques començava a generar els primers símptomes d'oposició a la dictadura. Concretament, es poden identificar tres problemes bàsics que van contribuir a minar el poder exercit per la dictadura de Franco: conflictivitat laboral , agitació estudiantil i el canvi de postura respecte al règim que va adoptar l'Església , el que es va traduir en un progressiu enfrontament amb la dictadura .
Conflictivitat laboral
La Llei de Convenis Col • lectius aprovada pel Govern atorgava als treballadors la possibilitat que els seus representants negociessin directament amb els patrons. Això va significar un augment de la conflictivitat laboral, caracteritzat per una multiplicació de les vagues i un creixement dels sindicats clandestins.
Agitació estudiantil
A les universitats espanyoles comença a forjar una oberta oposició al franquisme. Les manifestacions contra la manca de llibertats protagonitzades pels estudiants es multipliquen, assolint un dels seus punts àlgids el dia 9 de març de 1966. En aquesta data, uns 500 estudiants es tanquen al convent dels caputxins de Sarrià (Barcelona), per celebrar la major assemblea d'estudiants sota el franquisme. La repressió policial és la resposta del règim al que, popularment, es va conèixer com la Caputxinada.
Distanciament de l'Església
Progressivament, l'Església, que amb el suport brindat al franquisme s'havia convertit en un dels seus pilars, comença a distanciar-se dels postulats del règim.
El 1960, 339 capellans bascos denuncien la manca de llibertats. Al 63, l'abat de Montserrat, Dom Cassià Just, fa unes declaracions contra el règim al diari francès Le Monde. L'11 de maig de 1966, 130 sacerdots es manifesten pacíficament a Barcelona per denunciar la repressió policial i les tortures. La policia carrega contra ells. El 1973, els bisbes signen un document a favor de la separació entre Església i Estat. El distanciament de l'Església és un fet.
El ressorgir nacionalista
El règim franquista va negar les senyes d'identitat cultural i les característiques diferencials dels pobles per tal de mantenir la unitat nacional. Això va tenir com a conseqüència una revivificació dels nacionalismes com a forma d'oposició al franquisme, especialment a Catalunya i al País Basc.
El nacionalisme català
A finals d'abril de 1960, Franco visita Barcelona. Els nacionalistes catalans van preparar mobilitzacions. Amb motiu d'un concert de l'Orfeó Català al Palau de la Música , al qual assistia Franco en companyia d'alguns jerarques, es van entonar cants marcadament nacionalistes . La policia va practicar detencions de dirigents nacionalistes, entre els quals hi havia l'actual president de la Generalitat, Jordi Pujol , que va ser torturat i jutjat en consell de guerra.
El nacionalisme basc
Al País Basc hi ha una conjunció entre catòlics que actuaven contra el règim i el moviment nacionalista. El 30 de maig de 1960, 339 cures signen un document contra la repressió i reclamant llibertats. Uns mesos abans, el 1959, joves basquistes entren en conflicte amb els postulats ideològics de l'organització juvenil del Partit Nacionalista Basc (PNB), i la passivitat dels seus vells dirigents. Decideixen crear Euskadi Ta Askatasuna-Euskadi i Llibertat-. Ha nacido ETA. Ha nascut ETA.
Fins a la transició
En el seu origen, ETA neix com a alternativa ideològica als postulats del PNB, impulsada per joves nacionalistes. El maig del 1962 celebra la seva I Assemblea, en què es presenta com "Moviment Revolucionari Basc d'Alliberament Nacional".
És en la seva III Assemblea, celebrada entre abril i maig de 1964, quan es comencen a elaborar els seus "principis de la guerra revolucionària".
Els primers actes d'ETA es guien pel principi de realitzar accions que provoquin la repressió, la qual cosa, segons els etarres, provocarà la mobilització de més persones i la multiplicació d'accions.
Entre abril i maig de 1967, ETA posa bombes en llocs representatius de la dictadura-sindicats verticals, casernes de la Guàrdia Civil i delegacions de Govern-. Paral.lelament, es cometen diversos atracaments a bancs.
El març de 1968 es produeixen tirotejos entre etarres i policia franquista, que se salden amb diverses detencions. Amb motiu del Aberri Eguna, l'abril del 68, tenen lloc xocs violents entre nacionalistes bascos i policia.
Durant l'estiu de 1968, es viu a Euskadi una escalada de la tensió política motivada per les accions etarres i la resposta repressiva del règim a aquestes accions. S'estableix una dinàmica d'acció-repressió que va mobilitzar a gran part del poble basc. Aquest moviment va arribar al seu cim amb motiu del procés de Burgos, el 3 de desembre de 1970, en què van ser processats 16 etarres. Les condemnes van ser 9 penes de mort i 519 anys de presó per a la resta. Davant les pressions internacionals i nacionals, Franco va commutar les penes de mort per reclusió major.
Entre 1971 i 1972, el descontentament social era generalitzat i la lluita obrera es tradueix en multitud de vagues i tancaments fortament reprimits.
El 19 de gener de 1972, ETA segresta a Durango a l'industrial Lorenzo Zabala per reforçar les peticions dels obrers bascos en vaga. És alliberat tres dies després, quan la seva empresa va anunciar la readmissió de 183 obrers acomiadats per anar a la vaga.
El gener de 1973, és segrestat l'industrial Félix Huarte per donar suport als treballadors en vaga en una de les empreses. Els treballadors van obtenir l'augment salarial demanat.
Durant aquest any, les operacions contra ETA es converteixen en enfrontaments armats entre nodrits contingents de la Guàrdia Civil i petits comandaments de etarres. Mentrestant, l'extrema dreta atacava amb bombes i metralletes les cases dels nacionalistes bascos més prominents.
El 8 de juny, Luis Carrero Blanco va ser nomenat president del Consell de Ministres. Dos dies després, va anunciar la formació d'un nou govern que satisfeia les exigències de mà dura que reclamava l'extrema dreta.
Per tal de reprimir la creixent mobilització obrera i d'aixafar als sindicats clandestins, el Govern va preparar el Procés 1001 contra deu membres de CCOO. El 20 de desembre de 1973, quinze minuts abans de l'inici del judici, un espectacular atemptat etarra va acabar amb la vida de Carrero Blanco. Franco va nomenar Arias Navarro com a successor.
Amb Franco ja malalt, les divisions internes, les pressions de l'extrema dreta per imposar mà dura i la creixent mobilització social, el règim s'afeblia.
El 13 de setembre de 1974, la cafeteria Rolando de Madrid, freqüentada habitualment per policies, va ser objecte d'un atemptat amb explosius. Van morir tretze persones-diversos policies entre ells-i més de setanta van resultar ferides. La violència emprada per ETA va començar a canviar les simpaties cap a la banda terrorista.
El 27 de setembre de 1975, cinc membres d'ETA i del FRAP van ser executats al mig de la repulsa nacional i internacional, el que va reforçar el prestigi dels sectors més aperturistes i liberals.
Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 i el traspàs de la direcció de l'Estat al Rei Joan Carles, el camí cap a la democràcia començava a aplanar.
Durant la transició política , que es va desenvolupar en un clima d'inestabilitat provocat pels sectors més immobilistes, l'activitat etarra va baixar, encara que mai va arribar a desaparèixer. No obstant això, amb el sistema democràtic i autonòmic ja en marxa, les accions terroristes van augmentar progressivament, encebant-se especialment en membres de les Forces Armades, el que provocava la reacció de l'extrema dreta i animava els militars més conservadors a la imposició d'una altra dictadura .
dilluns, 31 de maig del 2010
23-F
A continuació teniu un extracte del que va succeir el 23 de Febrer de 1981...
El president de govern electe Adolfo Suárez va dimitir el 29 de gener del 1981. Això va donar lloc a una nova sessió d'investidura, amb Leopoldo Calvo-Sotelo com a candidat, que es programà per al 20 de febrer del mateix any. En aquesta sessió, Calvo-Sotelo no assolí la majoria necessària, per la qual cosa es produí una segona volta, que es votà el dia 23 de febrer.
El dia 23 de febrer A les 14:20, un grup de guàrdies civils i vehicles camuflats liderats pel tinent Suárez Alonso inicia la Operació gàbia: es tanquen els accessos a la zona propera al Congrés dels Diputats i es comprova que es pot dur a terme l'assalt. A les 18:20 288 guàrdies civils arribats en autocars, encapçalats per Antonio Tejero Molina van assaltar l'hemicicle mentre es duia a terme la segona votació per a investir Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, del partit UCD, com a president del govern espanyol . Al crit de "Todo el mundo al suelo" i disparant tres trets segrestaren el poder legislatiu i el govern amb la força de les armes.
Al mateix temps, la División Acorazada Brunete prenia altres punts clau de Madrid, entre ells RTVE i diferents emissores de ràdio. El capità general de l'exèrcit a València, Milans del Bosch, decretà l'estat d'excepció i feu sortir les tropes de la III Región Militar que tenia sota el seu comandament al carrer, amb la idea que la resta de capitans generals farien el mateix, cosa que no va succeir.
En assabentar-se dels fets, la societat espanyola va ser colpida per la por. Molts dirigents polítics i personatges rellevants es prepararen per haver de destruir documents i fugir cap a França.
Després d'unes hores de buit de poder, es posa en marxa l'Operació Diana. Fernando Laína, Director de la Seguretat de l'Estat, va actuar de President en funcions, i els Secretaris d'Estat i Subsecretaris, es van constituir en Govern Provisional. La intervenció decidida del rei d'Espanya Joan Carles I a favor de l'ordre constitucional, intentant restablir l'ordre, posà en evidència que el cop no podia reeixir. Els militars encerclen l'edifici del Congrés i comencen les negociacions ja que el parlament continuava segrestat. La nit del dia 23 fou anomenada la nit dels transistors, perquè mantingué tothom ben pendent dels esdeveniments. A la 1:14 de la matinada, Joan Carles Borbó, vestit de Capità General, es dirigeix als ciutadans per televisió, donant per fracassat el cop d'estat.
De fet, cap a les 10 de la nit d'aquell dia, les cadenes de ràdio a Catalunya van emetre un discurs institucional del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, primer en català i després en castellà, per tranquil·litzar la població. Pujol havia parlat amb el rei, el qual li va dir "tranquil, Jordi, tranquil", frase que durant uns anys va ser força popular a Catalunya. Molt diferent va ser l'actitud del president del govern basc, Carlos Garaikoetxea, que no va fer res per aturar el cop, es va amagar i no va estar localitzable fins que va passar el perill.
Finalment el 24 de febrer els segrestadors es varen rendir definitivament.
Conseqüències
El govern que formà Leopoldo Calvo-Sotelo fou molt feble i acabà amb la convocatòria d'eleccions generals anticipades l'any 1982. Aquestes eleccions van ser guanyades pel PSOE amb una còmoda majoria. El govern socialista de Felipe González, amb Narcís Serra com a ministre de defensa, inicià una reforma de l'exèrcit espanyol. Amb aquesta reforma es van jubilar de forma massiva i anticipadament molts alts càrrecs i es van promocionar nous oficials joves i lleials a la Constitució. El nou govern del PSOE també va iniciar un procés d'involució autonòmica mitjançant l'aprovació de la LOAPA que tenia com a objectiu frenar la descentralització de l'estat Espanyol i limitar el sostre competencial de les comunitats autònomes.
Antonio Tejero, Milans del Bosch i el general Alfonso Armada i uns altres divuit militars són condemnats a penes de presó, dels 33 implicats.
Reproduim dos vídeos sobre el que va passar en aquelles hores:
El president de govern electe Adolfo Suárez va dimitir el 29 de gener del 1981. Això va donar lloc a una nova sessió d'investidura, amb Leopoldo Calvo-Sotelo com a candidat, que es programà per al 20 de febrer del mateix any. En aquesta sessió, Calvo-Sotelo no assolí la majoria necessària, per la qual cosa es produí una segona volta, que es votà el dia 23 de febrer.
El dia 23 de febrer A les 14:20, un grup de guàrdies civils i vehicles camuflats liderats pel tinent Suárez Alonso inicia la Operació gàbia: es tanquen els accessos a la zona propera al Congrés dels Diputats i es comprova que es pot dur a terme l'assalt. A les 18:20 288 guàrdies civils arribats en autocars, encapçalats per Antonio Tejero Molina van assaltar l'hemicicle mentre es duia a terme la segona votació per a investir Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, del partit UCD, com a president del govern espanyol . Al crit de "Todo el mundo al suelo" i disparant tres trets segrestaren el poder legislatiu i el govern amb la força de les armes.
Al mateix temps, la División Acorazada Brunete prenia altres punts clau de Madrid, entre ells RTVE i diferents emissores de ràdio. El capità general de l'exèrcit a València, Milans del Bosch, decretà l'estat d'excepció i feu sortir les tropes de la III Región Militar que tenia sota el seu comandament al carrer, amb la idea que la resta de capitans generals farien el mateix, cosa que no va succeir.
En assabentar-se dels fets, la societat espanyola va ser colpida per la por. Molts dirigents polítics i personatges rellevants es prepararen per haver de destruir documents i fugir cap a França.
Després d'unes hores de buit de poder, es posa en marxa l'Operació Diana. Fernando Laína, Director de la Seguretat de l'Estat, va actuar de President en funcions, i els Secretaris d'Estat i Subsecretaris, es van constituir en Govern Provisional. La intervenció decidida del rei d'Espanya Joan Carles I a favor de l'ordre constitucional, intentant restablir l'ordre, posà en evidència que el cop no podia reeixir. Els militars encerclen l'edifici del Congrés i comencen les negociacions ja que el parlament continuava segrestat. La nit del dia 23 fou anomenada la nit dels transistors, perquè mantingué tothom ben pendent dels esdeveniments. A la 1:14 de la matinada, Joan Carles Borbó, vestit de Capità General, es dirigeix als ciutadans per televisió, donant per fracassat el cop d'estat.
De fet, cap a les 10 de la nit d'aquell dia, les cadenes de ràdio a Catalunya van emetre un discurs institucional del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, primer en català i després en castellà, per tranquil·litzar la població. Pujol havia parlat amb el rei, el qual li va dir "tranquil, Jordi, tranquil", frase que durant uns anys va ser força popular a Catalunya. Molt diferent va ser l'actitud del president del govern basc, Carlos Garaikoetxea, que no va fer res per aturar el cop, es va amagar i no va estar localitzable fins que va passar el perill.
Finalment el 24 de febrer els segrestadors es varen rendir definitivament.
Conseqüències
El govern que formà Leopoldo Calvo-Sotelo fou molt feble i acabà amb la convocatòria d'eleccions generals anticipades l'any 1982. Aquestes eleccions van ser guanyades pel PSOE amb una còmoda majoria. El govern socialista de Felipe González, amb Narcís Serra com a ministre de defensa, inicià una reforma de l'exèrcit espanyol. Amb aquesta reforma es van jubilar de forma massiva i anticipadament molts alts càrrecs i es van promocionar nous oficials joves i lleials a la Constitució. El nou govern del PSOE també va iniciar un procés d'involució autonòmica mitjançant l'aprovació de la LOAPA que tenia com a objectiu frenar la descentralització de l'estat Espanyol i limitar el sostre competencial de les comunitats autònomes.
Antonio Tejero, Milans del Bosch i el general Alfonso Armada i uns altres divuit militars són condemnats a penes de presó, dels 33 implicats.
Reproduim dos vídeos sobre el que va passar en aquelles hores:
Esdeveniment de la democràcia
Aqui teniu un breu resum de la transició democràtica...
La durada de la transició varia segons les fonts:
Alguns consideren, en una lectura curta, el període 1975-1978, comprés entre la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, i l'aprovació de la constitució democràtica en què el Regne restava definit com a monarquia constitucional.
Altres consideren el període 1975-1979, any de l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia de les comunitats històriques que ja van gaudir d'Estatut durant la Segona República Espanyola. Són, per ordre d'aprovació, els estatuts del País Basc, Catalunya i Galícia.
Nombroses fonts coincideixen també en designar com a culminació de la transició les eleccions del 28 d'octubre de 1982, en produir-se l'alternança política i guanyar-les per majoria absoluta el P.S.O.E.
Dates i fets destacats
Després de prendre possessió com a cap de l'Estat, el Rei Joan Carles I ratifica en el seu càrrec al President del Govern del règim franquista, Carlos Arias Navarro, però aquest, massa vinculat al règim anterior, presenta la seva dimissió l'1 de juliol de 1976.
Adolfo Suárez es nomenat President del Govern, i és l'encarregat d'entrar en converses amb els principals líders dels principals partits polítics i forces socials emergents.
El 15 de desembre de 1976, es celebrà el Referèndum per a la Reforma Política, que en teoria derogà de forma tàcita el sistema polític franquista en només cinc articles, i que es promulgà com a Llei per la Reforma Política el 4 de gener de 1977. En aquesta llei es preveu la redacció d'una Constitució.
La aprovació d'aquesta norma obre pas a la celebració de les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977. La Unión de Centro Demócrático (UCD) és el partit més votat, i encarregat de formar govern. S'inicia el procés de redacció de la Constitució.
El 29 de setembre de 1977 el president del govern deroga la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional, única institució de l'època de la Segona República que serà reinstaurada . El 17 d'octubre de 1977 es nomena a Josep Tarradellas com President de la Generalitat provisional i a Frederic Rahola com a Conseller de Presidència.
El 15 d'octubre es publica la llei 46/1977, d'amnistia, que suposa una Llei de punt final, que eximia als participants en el règim feixista i als defensors i lluitadors pel restabliment del sistema democràtic.
El 6 de desembre de 1978 s'aprova en referèndum la Constitució Espanyola, que entra en vigor el 29 de desembre. Redactada per la ponència integrada pels diputats Gabriel Cisneros (UCD), Manuel Fraga (AP), Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (UCD), Gregorio Peces-Barba (PSOE), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Miquel Roca Junyent (Pacte Democràtic per Catalunya) i Jordi Solé Tura (PSUC). La nova constitució establiria el sistema de la monarquia constitucional, basada en un Cap d'estat hereditari i un president de govern escollit democràticament, i un sistema descentralitzat de repartiment de poder anomenat autonòmic.
A començaments del 1981 dimiteix Adolfo Suárez. Durant la celebració de la votació en el Congrés dels Diputats per nomenar coma successor a Leopoldo Calvo Sotelo, es produeix l'intent de cop d'Estat (conegut com el 23-F) dirigit per un tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, i uns generals de l'Exèrcit -Alfonso Armada i Jaime Milans del Bosch- entre d'altres.
La UCD, partit del govern, es desintegra entre 1981 i 1982.
El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) obté la majoria absoluta en les eleccions d'octubre de 1982, amb 202 diputats al Congrés d'un total de 350 escons. És la primera victòria en unes eleccions a Espanya d'un partit d'esquerres des de la prebèl·lica victòria del Front Popular de l'any 1936.
A continuació reproduim la famosa frase del president de la Generalitat ,Josep Tarradelles ( fins aleshores a l'exili), com a símbol del retorn de les institucions pròpies de regions considerades històriques
La durada de la transició varia segons les fonts:
Alguns consideren, en una lectura curta, el període 1975-1978, comprés entre la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, i l'aprovació de la constitució democràtica en què el Regne restava definit com a monarquia constitucional.
Altres consideren el període 1975-1979, any de l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia de les comunitats històriques que ja van gaudir d'Estatut durant la Segona República Espanyola. Són, per ordre d'aprovació, els estatuts del País Basc, Catalunya i Galícia.
Nombroses fonts coincideixen també en designar com a culminació de la transició les eleccions del 28 d'octubre de 1982, en produir-se l'alternança política i guanyar-les per majoria absoluta el P.S.O.E.
Dates i fets destacats
Després de prendre possessió com a cap de l'Estat, el Rei Joan Carles I ratifica en el seu càrrec al President del Govern del règim franquista, Carlos Arias Navarro, però aquest, massa vinculat al règim anterior, presenta la seva dimissió l'1 de juliol de 1976.
Adolfo Suárez es nomenat President del Govern, i és l'encarregat d'entrar en converses amb els principals líders dels principals partits polítics i forces socials emergents.
El 15 de desembre de 1976, es celebrà el Referèndum per a la Reforma Política, que en teoria derogà de forma tàcita el sistema polític franquista en només cinc articles, i que es promulgà com a Llei per la Reforma Política el 4 de gener de 1977. En aquesta llei es preveu la redacció d'una Constitució.
La aprovació d'aquesta norma obre pas a la celebració de les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977. La Unión de Centro Demócrático (UCD) és el partit més votat, i encarregat de formar govern. S'inicia el procés de redacció de la Constitució.
El 29 de setembre de 1977 el president del govern deroga la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional, única institució de l'època de la Segona República que serà reinstaurada . El 17 d'octubre de 1977 es nomena a Josep Tarradellas com President de la Generalitat provisional i a Frederic Rahola com a Conseller de Presidència.
El 15 d'octubre es publica la llei 46/1977, d'amnistia, que suposa una Llei de punt final, que eximia als participants en el règim feixista i als defensors i lluitadors pel restabliment del sistema democràtic.
El 6 de desembre de 1978 s'aprova en referèndum la Constitució Espanyola, que entra en vigor el 29 de desembre. Redactada per la ponència integrada pels diputats Gabriel Cisneros (UCD), Manuel Fraga (AP), Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (UCD), Gregorio Peces-Barba (PSOE), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Miquel Roca Junyent (Pacte Democràtic per Catalunya) i Jordi Solé Tura (PSUC). La nova constitució establiria el sistema de la monarquia constitucional, basada en un Cap d'estat hereditari i un president de govern escollit democràticament, i un sistema descentralitzat de repartiment de poder anomenat autonòmic.
A començaments del 1981 dimiteix Adolfo Suárez. Durant la celebració de la votació en el Congrés dels Diputats per nomenar coma successor a Leopoldo Calvo Sotelo, es produeix l'intent de cop d'Estat (conegut com el 23-F) dirigit per un tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, i uns generals de l'Exèrcit -Alfonso Armada i Jaime Milans del Bosch- entre d'altres.
La UCD, partit del govern, es desintegra entre 1981 i 1982.
El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) obté la majoria absoluta en les eleccions d'octubre de 1982, amb 202 diputats al Congrés d'un total de 350 escons. És la primera victòria en unes eleccions a Espanya d'un partit d'esquerres des de la prebèl·lica victòria del Front Popular de l'any 1936.
A continuació reproduim la famosa frase del president de la Generalitat ,Josep Tarradelles ( fins aleshores a l'exili), com a símbol del retorn de les institucions pròpies de regions considerades històriques
Els Maquis
Els maquis van ser els grups de la resistència francesa que, amagats a les regions poc poblades, boscos o muntanyes, van lluitar contra l'ocupació alemanya d'aquest país durant la Segona Guerra Mundial.
Per extensió, i atenent a aquest significat de resistència, el terme maquis designa també els grups armats que van operar en territori espanyol, especialment a la serralada Cantàbrica, als Pirineus, a Catalunya, País Valencià, Aragó i Andalusia, després de la Guerra civil per oposar-se a la institucionalització del règim franquista.
Per extensió, i atenent a aquest significat de resistència, el terme maquis designa també els grups armats que van operar en territori espanyol, especialment a la serralada Cantàbrica, als Pirineus, a Catalunya, País Valencià, Aragó i Andalusia, després de la Guerra civil per oposar-se a la institucionalització del règim franquista.
Els inicis
Acabada la Guerra Civil Espanyola, Franco no va intentar la reconciliació: hi ha 450.000 exiliats, 90.000 executats durant la guerra i 41.000 més durant la postguerra per motius ideològics. L'origen de l'exili és la repressió, ja que a molts dels fugits probablement els esperava la mort. Estaven desorganitzats, atès que van marxar per salvar la vida, sense armament i poca consciència política del que feien. Tenien molt difícil fugir a l'estranger. A Portugal, la dictadura de Salazar els hagués lliurat a Franco i des de 1940, a França, s'haurien trobat amb l'ocupació nazi. Espanya era una ratera.
A més se sumava la prohibició del català i dels símbols catalans a tots els països catalans. Del gallec a Galícia. I de l'euskera a Euskal Herria.
A França, una part dels antics combatents es van organitzar amb el XIV Cos de Guerrillers Espanyols, com a continuació del XIV Cos d'Exèrcit Guerriller que va operar durant la Guerra Civil Espanyola per fer actes de sabotatge i represàlia en territori ocupat pels feixistes, i col·laboraven amb la resistència francesa per assolir els seus objectius.
Acabada la Guerra Civil Espanyola, Franco no va intentar la reconciliació: hi ha 450.000 exiliats, 90.000 executats durant la guerra i 41.000 més durant la postguerra per motius ideològics. L'origen de l'exili és la repressió, ja que a molts dels fugits probablement els esperava la mort. Estaven desorganitzats, atès que van marxar per salvar la vida, sense armament i poca consciència política del que feien. Tenien molt difícil fugir a l'estranger. A Portugal, la dictadura de Salazar els hagués lliurat a Franco i des de 1940, a França, s'haurien trobat amb l'ocupació nazi. Espanya era una ratera.
A més se sumava la prohibició del català i dels símbols catalans a tots els països catalans. Del gallec a Galícia. I de l'euskera a Euskal Herria.
A França, una part dels antics combatents es van organitzar amb el XIV Cos de Guerrillers Espanyols, com a continuació del XIV Cos d'Exèrcit Guerriller que va operar durant la Guerra Civil Espanyola per fer actes de sabotatge i represàlia en territori ocupat pels feixistes, i col·laboraven amb la resistència francesa per assolir els seus objectius.
La guerrilla organitzada
Diferents guerrilles que es van formar:
El PCE, des de l'exili va promoure la creació de les Agrupacions Guerrilleres en diverses zones geogràfiques de l'estat espanyol, coordinant les accions entre elles, prenent com a model la Federación de guerrillas de León-Galicia, la primera organització guerrillera de la postguerra, operativa des dels primers anys. La més activa fou l'Agrupación guerrillera de Levante y Aragón (AGLA), que va actuar a la zona compresa entre el sud de Terol, l'interior de Castelló i el nord de Conca.
El Front Nacional de Catalunya al 1940, que pretenia alliberar Catalunya i que estava composada per membres d'Estat Català.
Guerrilles anarquistes: per exemple el grup de Joves llibertaris.
L´Agrupació Guerrillera de Catalunya creada pel PSUC a Catalunya.
A partir de l'estiu del 1944, quan s'alliberà França de les forces alemanyes, s'intensifiquen les accions dels maquis a Catalunya.
Destaca l'assalt a la fàbrica de cerveses Moritz l'agost de 1944 i especialment l' invasió de la Vall d'Aran: entre el 8 i el 9 d'octubre de 1944. Quan els nazis ja retrocedien a França, 2.500 guerrillers van entrar a la vall ben equipats i amb armament pesant, sota direcció dels comunistes. Amb aquesta ofensiva i una altra de similar amb 2.500 guerrillers uns dies després, els antifranquistes volien conquerir part del territori espanyol, declarant la zona conquerida sota el govern de la república, que llavors era a l'exili, i forçar els aliats a alliberar Espanya del govern de Franco, tal i com estaven fent a la resta d'Europa. A partir de la derrota a la Vall d'Aran, els comunistes deixaren aquest tipus de lluita
El PSUC, el 1946 va començar a actuar a la lluita guerrillera urbana. Entre el 1946 i 1947 és el període de més activitat, amb nombrosos atemptats, vies de tren, la voladura del monument de la Victòria i el més important: el 29 de novembre de 1946 van volar una part de l'edifici dels tallers del diari del Movimiento Solidaridad Nacional, amb la intenció d'acabar amb el director Luys Santamarina, que va salvar la vida al retardar-se, tot i que hi va haver tres víctimes mortals. Aquesta agrupació també va ser desarticulada i l'octubre de 1948 es trobaven enfront d'un consell de guerra.
El PCE, des de l'exili va promoure la creació de les Agrupacions Guerrilleres en diverses zones geogràfiques de l'estat espanyol, coordinant les accions entre elles, prenent com a model la Federación de guerrillas de León-Galicia, la primera organització guerrillera de la postguerra, operativa des dels primers anys. La més activa fou l'Agrupación guerrillera de Levante y Aragón (AGLA), que va actuar a la zona compresa entre el sud de Terol, l'interior de Castelló i el nord de Conca.
El Front Nacional de Catalunya al 1940, que pretenia alliberar Catalunya i que estava composada per membres d'Estat Català.
Guerrilles anarquistes: per exemple el grup de Joves llibertaris.
L´Agrupació Guerrillera de Catalunya creada pel PSUC a Catalunya.
A partir de l'estiu del 1944, quan s'alliberà França de les forces alemanyes, s'intensifiquen les accions dels maquis a Catalunya.
Destaca l'assalt a la fàbrica de cerveses Moritz l'agost de 1944 i especialment l' invasió de la Vall d'Aran: entre el 8 i el 9 d'octubre de 1944. Quan els nazis ja retrocedien a França, 2.500 guerrillers van entrar a la vall ben equipats i amb armament pesant, sota direcció dels comunistes. Amb aquesta ofensiva i una altra de similar amb 2.500 guerrillers uns dies després, els antifranquistes volien conquerir part del territori espanyol, declarant la zona conquerida sota el govern de la república, que llavors era a l'exili, i forçar els aliats a alliberar Espanya del govern de Franco, tal i com estaven fent a la resta d'Europa. A partir de la derrota a la Vall d'Aran, els comunistes deixaren aquest tipus de lluita
El PSUC, el 1946 va començar a actuar a la lluita guerrillera urbana. Entre el 1946 i 1947 és el període de més activitat, amb nombrosos atemptats, vies de tren, la voladura del monument de la Victòria i el més important: el 29 de novembre de 1946 van volar una part de l'edifici dels tallers del diari del Movimiento Solidaridad Nacional, amb la intenció d'acabar amb el director Luys Santamarina, que va salvar la vida al retardar-se, tot i que hi va haver tres víctimes mortals. Aquesta agrupació també va ser desarticulada i l'octubre de 1948 es trobaven enfront d'un consell de guerra.
Canvi d'estratègia del PCE
El 1948 el PCE canvia d'estratègia i, a instàncies de Stalin renuncia a la lluita guerrillera, ja molt castigades per la repressió, i només els llibertaris prosseguiren la lluita guerrillera a Catalunya, cosa que suposa el decliu de les agrupacions. Les Agrupacions Guerrilleres es transformen en Comités de Resistencia.
El 7 de novembre de 1949, un miler de guàrdies civils assalta el campament l'AGLA de Cerro Moreno, a Santa Cruz de Moya, en el que moren dotze guerrillers dels tretze presents, pocs dies després d'una reunió del comandament de l'organització. Aquest assalt marca el principi del final de la resistència armada a la zona, i és recordat amb un monument on hi havia el campament.
La nova orientació no es fa efectiva sobre el terreny i, finalment, l'evacuació general és decretada en 1952.
El 7 de novembre de 1949, un miler de guàrdies civils assalta el campament l'AGLA de Cerro Moreno, a Santa Cruz de Moya, en el que moren dotze guerrillers dels tretze presents, pocs dies després d'una reunió del comandament de l'organització. Aquest assalt marca el principi del final de la resistència armada a la zona, i és recordat amb un monument on hi havia el campament.
La nova orientació no es fa efectiva sobre el terreny i, finalment, l'evacuació general és decretada en 1952.
El final dels últims maquis
A moltes poblacions encara segueix present el record dels maquis catalans. A causa de la decidida actuació policial i la consolidació del règim dictatorial, el maquis va quedar pràcticament desfet d'ençà 1950. Tan sols alguns elements aïllats i sense suport dels dirigents a l'exili van continuar fent accions de sabotatge, atracaments i assassinats selectius. Els guerrillers van realitzar centenars d'accions, però sovint molts dels combatents antifranquistes eren detinguts i executats sense judici per la Guàrdia Civil allà on havien estat descoberts, encara que es rendissin i haguessin lliurat les armes. Per això, sabedors de la sort que els esperava en caure en mans dels falangistes, preferien lluitar fins a la mort.
Entre els maquis més coneguts dels Països Catalans destaquen els noms de Francesc Sabaté (Quico Sabaté), Josep Lluís i Facerias, Marcel·lí Massana i Ramon Vila (Caracremada).
A moltes poblacions encara segueix present el record dels maquis catalans. A causa de la decidida actuació policial i la consolidació del règim dictatorial, el maquis va quedar pràcticament desfet d'ençà 1950. Tan sols alguns elements aïllats i sense suport dels dirigents a l'exili van continuar fent accions de sabotatge, atracaments i assassinats selectius. Els guerrillers van realitzar centenars d'accions, però sovint molts dels combatents antifranquistes eren detinguts i executats sense judici per la Guàrdia Civil allà on havien estat descoberts, encara que es rendissin i haguessin lliurat les armes. Per això, sabedors de la sort que els esperava en caure en mans dels falangistes, preferien lluitar fins a la mort.
Entre els maquis més coneguts dels Països Catalans destaquen els noms de Francesc Sabaté (Quico Sabaté), Josep Lluís i Facerias, Marcel·lí Massana i Ramon Vila (Caracremada).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
