La Il·lustració

Aqui teniu una presentació que resumeix les característiques bàsiques de la Il.lustració:

Video sobre els Àustries Majors

Video sobre els Borbons del segle XVIII

Motí de Squillace

El motí de Squillace va ser una revolta de caràcter polític i social, no obstant això, el poble no estava contra el poder real o contra els nobles espanyols, sinó molest per la carestia d'aliments i la pujada dels preus ocasionades per les mesures de Squillace. La gana i el descontentament produïts pel constant augment del preu dels aliments de primera necessitat va ser el brou de cultiu per a la rebel·lió. En 1765 es va suprimir la taxa de gra.

Més important que la veritable causa és la comparació d'aquest moviment social, tant en la Cort com en la seva prolongació en les alteracions en províncies que van tenir lloc en els mesos següents, amb la contemporània gestació dels formidables moviments socials en la veïna França, que van acabar donant origen a la de 1789. Les torbes populars que van assaltar el Palau de Versalles i que van portar de tornada a París a la família real, rebatejats com el Forner i la Fornera, no són molt diferents de les madrilenyes de vint-i-dos anys abans, però la gestió política i social dels esdeveniments és abismalment diferent. Aquí va haver-hi un assalt al poder per part d'una nova elit dirigent amb consciència de classe: la burgesia definida com a Tercer Estat per Sieyes. A Espanya no la hi havia. No va ser el motí de Squillace una vacuna contra la revolució, sinó una mostra evident de l'endarreriment relatiu d'Espanya.

Publicat l'edicte municipal, la reacció popular no va ser una altra que substituir els bàndols per pasquins vexatoris contra l'italià. Squillace, lluny d'acoquinar-se, va ordenar als soldats que ajudessin a les autoritats municipals en el compliment de l'ordre. Les multes comencen a produir-se. També els excessos. Alguns agutzils escurcen als carrers les capes dels díscols o tracten de cobrar les multes en el seu benefici. Petits conats violents se succeeixen i la indignació del poble de Madrid creix.

El Dilluns Sant, assabentat el poble de Madrid que Squillace es troba al costat del rei, una munió es dirigeix cap al Palau Real. Els odiats membres de la guàrdia valona es mantenen fermes i acaben obrint foc i matant a una dona, la qual cosa enfervoreix als reunits, que comencen a corejar consignes contra Squillace i contra els valones. Finalment, un sacerdot que actua com a mediador fa arribar al rei una llista d'exigències:
- Desterrament del marquès de Squillace i la seva família.
- Que no existeixin ministres estrangers.
- Desaparició de la Guàrdia Valona.
- Baixada dels preus dels comestibles.
- Desaparició de les Juntes de Proveïments.
- Retirada de les tropes a les seves casernes.
- Sigui conservat l'ús de la capa llarga i el barret d'ala ampla.
- Que el rei «es digni sortir a la vista de tots perquè puguin escoltar per boca seva la paraula de complir i satisfer les peticions».

El rei, amb disgust, accepta les exigències populars, desoint als homes d'armes que aconsellen sufocar la revolta sense contemplacions. La calma sembla regnar de nou a la ciutat.

Molt de mala gana del monarca, Squillace va partir al desterrament. El comte d'Aranda, capità general de València, que amb les seves tropes desplaçades a Aranjuez havia tranquil·litzat a l'acoquinat monarca, es converteix en home fort del nou govern, en el qual encara figura el genovés Grimaldi.

L'atribució a posteriori de la culpa no va trigar a substanciar-se en la Perquisició secreta promoguda des de finals d'abril per Aranda. Tenia tot el sentit de l'oportunitat de trobar bocs expiatoris, lògicament, entre els enemics del seu partit aragonès, que ocupava ara la confiança del sobirà: el marquès de l'Ancorada va ser bandejat de la Cort, i la Companyia de Jesús va ser expulsada de tots els regnes de la Monarquia Hispànica a l'any següent, 1767. La expulsió dels jesuïtes no va anar exactament un signe de anticlericalisme (encara que la maçoneria s'ha associat amb la figura d'Aranda), doncs la mesura va tenir l'acord de la major part del clergat, tant secular com regular (els seus principals enemics eren les altres ordres religioses). El proveïment i el consum alimentari a Madrid van ser, en endavant, vigilats especialment a través de les institucions tradicionals i sense les veleidades liberalitzadores dels decrets de lliure comerç, des del Consell de Castella i la Sala d'Alcaldes de Casa i Cort i el Repeso. Suaument, i amb el consens de l'atemorida societat madrilenya, les capes i chambergos van desaparèixer, curiosament, reservats per a la vestimenta del botxí, a qui ningú volia recordar.

A continuació reproduïm un video sobre aquest moment: