dilluns, 31 de maig del 2010

23-F

A continuació teniu un extracte del que va succeir el 23 de Febrer de 1981...

El president de govern electe Adolfo Suárez va dimitir el 29 de gener del 1981. Això va donar lloc a una nova sessió d'investidura, amb Leopoldo Calvo-Sotelo com a candidat, que es programà per al 20 de febrer del mateix any. En aquesta sessió, Calvo-Sotelo no assolí la majoria necessària, per la qual cosa es produí una segona volta, que es votà el dia 23 de febrer.

El dia 23 de febrer A les 14:20, un grup de guàrdies civils i vehicles camuflats liderats pel tinent Suárez Alonso inicia la Operació gàbia: es tanquen els accessos a la zona propera al Congrés dels Diputats i es comprova que es pot dur a terme l'assalt. A les 18:20 288 guàrdies civils arribats en autocars, encapçalats per Antonio Tejero Molina van assaltar l'hemicicle mentre es duia a terme la segona votació per a investir Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, del partit UCD, com a president del govern espanyol . Al crit de "Todo el mundo al suelo" i disparant tres trets segrestaren el poder legislatiu i el govern amb la força de les armes.
Al mateix temps, la División Acorazada Brunete prenia altres punts clau de Madrid, entre ells RTVE i diferents emissores de ràdio. El capità general de l'exèrcit a València, Milans del Bosch, decretà l'estat d'excepció i feu sortir les tropes de la III Región Militar que tenia sota el seu comandament al carrer, amb la idea que la resta de capitans generals farien el mateix, cosa que no va succeir.
En assabentar-se dels fets, la societat espanyola va ser colpida per la por. Molts dirigents polítics i personatges rellevants es prepararen per haver de destruir documents i fugir cap a França.
Després d'unes hores de buit de poder, es posa en marxa l'Operació Diana. Fernando Laína, Director de la Seguretat de l'Estat, va actuar de President en funcions, i els Secretaris d'Estat i Subsecretaris, es van constituir en Govern Provisional. La intervenció decidida del rei d'Espanya Joan Carles I a favor de l'ordre constitucional, intentant restablir l'ordre, posà en evidència que el cop no podia reeixir. Els militars encerclen l'edifici del Congrés i comencen les negociacions ja que el parlament continuava segrestat. La nit del dia 23 fou anomenada la nit dels transistors, perquè mantingué tothom ben pendent dels esdeveniments. A la 1:14 de la matinada, Joan Carles Borbó, vestit de Capità General, es dirigeix als ciutadans per televisió, donant per fracassat el cop d'estat.
De fet, cap a les 10 de la nit d'aquell dia, les cadenes de ràdio a Catalunya van emetre un discurs institucional del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, primer en català i després en castellà, per tranquil·litzar la població. Pujol havia parlat amb el rei, el qual li va dir "tranquil, Jordi, tranquil", frase que durant uns anys va ser força popular a Catalunya. Molt diferent va ser l'actitud del president del govern basc, Carlos Garaikoetxea, que no va fer res per aturar el cop, es va amagar i no va estar localitzable fins que va passar el perill.
Finalment el 24 de febrer els segrestadors es varen rendir definitivament.

Conseqüències

El govern que formà Leopoldo Calvo-Sotelo fou molt feble i acabà amb la convocatòria d'eleccions generals anticipades l'any 1982. Aquestes eleccions van ser guanyades pel PSOE amb una còmoda majoria. El govern socialista de Felipe González, amb Narcís Serra com a ministre de defensa, inicià una reforma de l'exèrcit espanyol. Amb aquesta reforma es van jubilar de forma massiva i anticipadament molts alts càrrecs i es van promocionar nous oficials joves i lleials a la Constitució. El nou govern del PSOE també va iniciar un procés d'involució autonòmica mitjançant l'aprovació de la LOAPA que tenia com a objectiu frenar la descentralització de l'estat Espanyol i limitar el sostre competencial de les comunitats autònomes.
Antonio Tejero, Milans del Bosch i el general Alfonso Armada i uns altres divuit militars són condemnats a penes de presó, dels 33 implicats.

Reproduim dos vídeos sobre el que va passar en aquelles hores:









Esdeveniment de la democràcia

Aqui teniu un breu resum de la transició democràtica...

La durada de la transició varia segons les fonts:
Alguns consideren, en una lectura curta, el període 1975-1978, comprés entre la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, i l'aprovació de la constitució democràtica en què el Regne restava definit com a monarquia constitucional.
Altres consideren el període 1975-1979, any de l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia de les comunitats històriques que ja van gaudir d'Estatut durant la Segona República Espanyola. Són, per ordre d'aprovació, els estatuts del País Basc, Catalunya i Galícia.
Nombroses fonts coincideixen també en designar com a culminació de la transició les eleccions del 28 d'octubre de 1982, en produir-se l'alternança política i guanyar-les per majoria absoluta el P.S.O.E.

Dates i fets destacats

Després de prendre possessió com a cap de l'Estat, el Rei Joan Carles I ratifica en el seu càrrec al President del Govern del règim franquista, Carlos Arias Navarro, però aquest, massa vinculat al règim anterior, presenta la seva dimissió l'1 de juliol de 1976.
Adolfo Suárez es nomenat President del Govern, i és l'encarregat d'entrar en converses amb els principals líders dels principals partits polítics i forces socials emergents.
El 15 de desembre de 1976, es celebrà el Referèndum per a la Reforma Política, que en teoria derogà de forma tàcita el sistema polític franquista en només cinc articles, i que es promulgà com a Llei per la Reforma Política el 4 de gener de 1977. En aquesta llei es preveu la redacció d'una Constitució.
La aprovació d'aquesta norma obre pas a la celebració de les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977. La Unión de Centro Demócrático (UCD) és el partit més votat, i encarregat de formar govern. S'inicia el procés de redacció de la Constitució.
El 29 de setembre de 1977 el president del govern deroga la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional, única institució de l'època de la Segona República que serà reinstaurada . El 17 d'octubre de 1977 es nomena a Josep Tarradellas com President de la Generalitat provisional i a Frederic Rahola com a Conseller de Presidència.
El 15 d'octubre es publica la llei 46/1977, d'amnistia, que suposa una Llei de punt final, que eximia als participants en el règim feixista i als defensors i lluitadors pel restabliment del sistema democràtic.
El 6 de desembre de 1978 s'aprova en referèndum la Constitució Espanyola, que entra en vigor el 29 de desembre. Redactada per la ponència integrada pels diputats Gabriel Cisneros (UCD), Manuel Fraga (AP), Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (UCD), Gregorio Peces-Barba (PSOE), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Miquel Roca Junyent (Pacte Democràtic per Catalunya) i Jordi Solé Tura (PSUC). La nova constitució establiria el sistema de la monarquia constitucional, basada en un Cap d'estat hereditari i un president de govern escollit democràticament, i un sistema descentralitzat de repartiment de poder anomenat autonòmic.
A començaments del 1981 dimiteix Adolfo Suárez. Durant la celebració de la votació en el Congrés dels Diputats per nomenar coma successor a Leopoldo Calvo Sotelo, es produeix l'intent de cop d'Estat (conegut com el 23-F) dirigit per un tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, i uns generals de l'Exèrcit -Alfonso Armada i Jaime Milans del Bosch- entre d'altres.
La UCD, partit del govern, es desintegra entre 1981 i 1982.
El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) obté la majoria absoluta en les eleccions d'octubre de 1982, amb 202 diputats al Congrés d'un total de 350 escons. És la primera victòria en unes eleccions a Espanya d'un partit d'esquerres des de la prebèl·lica victòria del Front Popular de l'any 1936.

A continuació reproduim la famosa frase del president de la Generalitat ,Josep Tarradelles ( fins aleshores a l'exili), com a símbol del retorn de les institucions pròpies de regions considerades històriques



Els Maquis




Els maquis van ser els grups de la resistència francesa que, amagats a les regions poc poblades, boscos o muntanyes, van lluitar contra l'ocupació alemanya d'aquest país durant la Segona Guerra Mundial.
Per extensió, i atenent a aquest significat de resistència, el terme maquis designa també els grups armats que van operar en territori espanyol, especialment a la serralada Cantàbrica, als Pirineus, a Catalunya, País Valencià, Aragó i Andalusia, després de la Guerra civil per oposar-se a la institucionalització del règim franquista.


Els inicis
Acabada la Guerra Civil Espanyola, Franco no va intentar la reconciliació: hi ha 450.000 exiliats, 90.000 executats durant la guerra i 41.000 més durant la postguerra per motius ideològics. L'origen de l'exili és la repressió, ja que a molts dels fugits probablement els esperava la mort. Estaven desorganitzats, atès que van marxar per salvar la vida, sense armament i poca consciència política del que feien. Tenien molt difícil fugir a l'estranger. A Portugal, la dictadura de Salazar els hagués lliurat a Franco i des de 1940, a França, s'haurien trobat amb l'ocupació nazi. Espanya era una ratera.
A més se sumava la prohibició del català i dels símbols catalans a tots els països catalans. Del gallec a Galícia. I de l'euskera a Euskal Herria.
A França, una part dels antics combatents es van organitzar amb el XIV Cos de Guerrillers Espanyols, com a continuació del XIV Cos d'Exèrcit Guerriller que va operar durant la Guerra Civil Espanyola per fer actes de sabotatge i represàlia en territori ocupat pels feixistes, i col·laboraven amb la resistència francesa per assolir els seus objectius.


La guerrilla organitzada
Diferents guerrilles que es van formar:
El PCE, des de l'exili va promoure la creació de les Agrupacions Guerrilleres en diverses zones geogràfiques de l'estat espanyol, coordinant les accions entre elles, prenent com a model la Federación de guerrillas de León-Galicia, la primera organització guerrillera de la postguerra, operativa des dels primers anys. La més activa fou l'Agrupación guerrillera de Levante y Aragón (AGLA), que va actuar a la zona compresa entre el sud de Terol, l'interior de Castelló i el nord de Conca.
El Front Nacional de Catalunya al 1940, que pretenia alliberar Catalunya i que estava composada per membres d'Estat Català.
Guerrilles anarquistes: per exemple el grup de Joves llibertaris.
L´Agrupació Guerrillera de Catalunya creada pel PSUC a Catalunya.
A partir de l'estiu del 1944, quan s'alliberà França de les forces alemanyes, s'intensifiquen les accions dels maquis a Catalunya.
Destaca l'assalt a la fàbrica de cerveses Moritz l'agost de 1944 i especialment l' invasió de la Vall d'Aran: entre el 8 i el 9 d'octubre de 1944. Quan els nazis ja retrocedien a França, 2.500 guerrillers van entrar a la vall ben equipats i amb armament pesant, sota direcció dels comunistes. Amb aquesta ofensiva i una altra de similar amb 2.500 guerrillers uns dies després, els antifranquistes volien conquerir part del territori espanyol, declarant la zona conquerida sota el govern de la república, que llavors era a l'exili, i forçar els aliats a alliberar Espanya del govern de Franco, tal i com estaven fent a la resta d'Europa. A partir de la derrota a la Vall d'Aran, els comunistes deixaren aquest tipus de lluita
El PSUC, el 1946 va començar a actuar a la lluita guerrillera urbana. Entre el 1946 i 1947 és el període de més activitat, amb nombrosos atemptats, vies de tren, la voladura del monument de la Victòria i el més important: el 29 de novembre de 1946 van volar una part de l'edifici dels tallers del diari del Movimiento Solidaridad Nacional, amb la intenció d'acabar amb el director Luys Santamarina, que va salvar la vida al retardar-se, tot i que hi va haver tres víctimes mortals. Aquesta agrupació també va ser desarticulada i l'octubre de 1948 es trobaven enfront d'un consell de guerra.



Canvi d'estratègia del PCE
El 1948 el PCE canvia d'estratègia i, a instàncies de Stalin renuncia a la lluita guerrillera, ja molt castigades per la repressió, i només els llibertaris prosseguiren la lluita guerrillera a Catalunya, cosa que suposa el decliu de les agrupacions. Les Agrupacions Guerrilleres es transformen en Comités de Resistencia.
El 7 de novembre de 1949, un miler de guàrdies civils assalta el campament l'AGLA de Cerro Moreno, a Santa Cruz de Moya, en el que moren dotze guerrillers dels tretze presents, pocs dies després d'una reunió del comandament de l'organització. Aquest assalt marca el principi del final de la resistència armada a la zona, i és recordat amb un monument on hi havia el campament.
La nova orientació no es fa efectiva sobre el terreny i, finalment, l'evacuació general és decretada en 1952.

El final dels últims maquis
A moltes poblacions encara segueix present el record dels maquis catalans. A causa de la decidida actuació policial i la consolidació del règim dictatorial, el maquis va quedar pràcticament desfet d'ençà 1950. Tan sols alguns elements aïllats i sense suport dels dirigents a l'exili van continuar fent accions de sabotatge, atracaments i assassinats selectius. Els guerrillers van realitzar centenars d'accions, però sovint molts dels combatents antifranquistes eren detinguts i executats sense judici per la Guàrdia Civil allà on havien estat descoberts, encara que es rendissin i haguessin lliurat les armes. Per això, sabedors de la sort que els esperava en caure en mans dels falangistes, preferien lluitar fins a la mort.
Entre els maquis més coneguts dels Països Catalans destaquen els noms de Francesc Sabaté (Quico Sabaté), Josep Lluís i Facerias, Marcel·lí Massana i Ramon Vila (Caracremada).


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Música