dilluns, 8 de novembre del 2010

Isabel II, consolidació del liberalisme


Isabel II d'Espanya o de Borbó (Madrid, Espanya 10 d'octubre de 1830 – París, França 9 d'abril de 1904 ) fou princesa d'Astúries (1830-1833) i reina d'Espanya (1833-1868).
Va néixer el 10 d'octubre de 1830 a la ciutat de Madrid sent filla del rei Ferran VII d'Espanya i de la seva quarta esposa, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, Isabel va assumir el tron d'Espanya el 29 de setembre de 1833 després de la mort del seu pare, quan ella tenia menys de tres anys d'edat.
El seu naixement i posterior ascens al tron va provocar l'inici d'un llarg conflicte, ja que el seu oncle, Carles Maria Isidre de Borbó, fins a llavors hereu de la corona, no va acceptar que Isabel fora nomenada primer Princesa d'Astúries i després reina.
Durant els primers anys del seu regnat, mentre Isabel era una xiqueta, la regència va ser assumida per la seva mare fins a 1840. En aqueix període va tenir lloc la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Entre 1840 i 1843 va ser regent el general Espartero. Amb tretze anys, Isabel va ser declarada major d'edat.
Isabel II va regnar durant un període de transició a Espanya en el qual la monarquia va cedir més poder polític al parlament. També, durant aquest moltes de les colònies espanyoles que quedaven a Llatinoamèrica van obtenir la seva independència. La Reina interferia amb freqüència a la política de la nació, el que la va fer impopular entre els polítics. Moltes vegades, diversos membres del govern, cercant més poder, la manipulaven. El seu regnat pot ser ratllat d'infame ja que es va enfrontar amb diversos presidents dels Estats Units per ximpleries.
A la seva època es va modernitzar notablement Espanya amb l'estesa de moltes línies de ferrocarril, la reobertura de les Universitats, tancades pel seu pare, i la industrialització, la major part sota el comandament de Leopoldo O'Donnell, en el qual es va construir el primer ferrocarril.



La política exterior del seu regnat va ser especialment fructífera durant la Unió Liberal (1858-1863), amb l'annexió de territoris marroquins durant la Guerra d'Àfrica, tals com Sidi Ifni i el Sàhara, el reconeixement de la possessió de Guinea Equatorial, l'expedició i conquesta de Saigon (encara que no reconeguda posteriorment pels francesos, que també hi van participar) i el manteniment de Cuba, Filipines, les Carolines i les Mariannes, a més de fer expedicions a Mèxic, Perú o Xile.

Isabel es va exiliar a França el 1868, després del triomf de la Revolució de 1868 coneguda com La Gloriosa, i allà va abdicar a favor del seu fill Alfons XII el 25 de juny de 1870. Amb el suport de diversos grups en el govern, Amadeu de Savoia, membre de la família reial italiana, va ser triat el seu successor com el rei Amadeu I d'Espanya. Amadeu era fill de Víctor Manuel I d'Itàlia, rei de Savoia-Piemont, de la casa de Savoia, i de l'arxiduquessa Adelaida d'Àustria (besnéta de Carles III d'Espanya).
Isabel va viure la resta de la seva vida a França, on va ser testimoni de la Primera República, del regnat i mort del seu fill Alfons XII en 1885, i de l'inici del regnat del seu nét Alfons XIII d'Espanya després de la regència de Maria Cristina d'Àustria. Va morir el 10 d'abril de 1904 a la ciutat de París i fou enterrada al Monestir de l'Escorial davant del seu espòs, mort el 1902.

Isabel de Farnesio, reina d'Espanya



Filla dels ducs de Parma, Eduardo III i Sofia Dorotea de Neuburg, es va casar amb Felip V el 1714. Dona alta i ben formada, amb bon aire i ulls de certa espiritualitat, encara que la verola li ha tret molts encants, astuta, versada en idiomes, gustosa de la política i preocupada per totes les activitats artístiques i intel.lectuals-segons ens la presenten els cronistes - va aconseguir imposar la seva voluntat al monarca espanyol, realitzant una intensa tasca destinada a que els seus fills governessin en territoris italians, el que va condicionar la política exterior del moment. Per això no va dubtar a apartar la princesa dels Ursinos, afavorir a Alberoni i Ripperdá o condicionar l' primer i segon pacte de Família amb França , animant al seu espòs a no renunciar a la corona francesa. Després durs embats va aconseguir els seus objectius ja que Carles serà rei de Nàpols i d'Espanya; Felip rebrà els ducats de Parma i Mòdena, Maria Teresa es casarà amb el dofí francès; Maria Antònia serà reina de Sardenya, i Luis Antonio, comte de Chinchón, després de renunciar al capelo cardenalici. La mort del seu espòs el va obligar a portar una vida retirada a La Granja, tornant a Madrid per ocupar la regència del seu fill Carles entre agost i desembre de 1759. Es retira de nou a la Granja, morint durant l'estiu de 1766 a Aranjuez.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Música