Victòria Kent

Va néixer a Màlaga, el 3 de març de 1892, encara que potser per coqueteria ella mateixa va canviar la seva data de naixement per la de 1897. El seu pare, José Kent Román, va anar un comerciant de teixits, i la seva mare, María Siano González, una humil mestressa de casa. Va viure a Màlaga fins a 1917, any en què va marxar a Madrid a estudiar el Batxillerat en l'Institut Cardenal Cisneros, recolzada per la seva mare i pels contactes que havia travat el seu pare. A la seva arribada a la capital s'instal·la en la Residència de Senyoretes. En 1920 ingressa en la Facultat de Dret de la Universitat Central (actual Universitat Complutense de Madrid), on cursa la carrera com a alumna no oficial fins a la seva llicenciatura al juny de 1924.
Es colegia al gener de 1925 i, encara que no tenia massa interès a exercir la professió davant els tribunals, no va trigar a tenir la seva primera intervenció com a advocada defensora. Es va fer famosa en 1930 defensant davant el Tribunal Suprem de Guerra i Marina a Álvaro de Barnús, membre del Comitè Revolucionari Republicà, detingut i processament juntament amb els quals després van formar el Govern provisional de la República, arran de la Revolta de Jaca de desembre de 1930. Va ser la primera dona al món a intervenir davant un consell de guerra, aconseguint l'absolució del seu defensat. Afiliada al Partit Radical Socialista, va ser triada en 1931 diputada de les Corts Constituents per Madrid i designada personalment pel President de la República Alcalá-Zamora Directora General de Presons, càrrec que va exercir amb l'objectiu d'aconseguir la rehabilitació dels presos, i que ocuparia fins a 1934.
El seu mandat al capdavant de les presons espanyoles va ser molt significatiu. Continuant amb la labor empresa al segle passat per la precursora Concepció Arenal, de fet, una vegada que va haver manat retirar tots els grilletes i cadenes de les presons va fer modelar amb el metall obtingut una estàtua de Concepción Arenal. Es va dedicar intensament a la reforma de les presons espanyoles, sota el criteri que les societats estan obligades a recuperar al delinqüent com a persona activa, i que les presons són l'instrument per a això. Seguint aquestes directrius, va ordenar la millora de l'alimentació dels reclusos, va permetre la llibertat de culte a les presons, va establir els permisos per raons familiars, va tancar 114 centres penitenciaris per estar en pèssimes condicions, va ordenar construir la nova Presó de Dones de les Vendes, a Madrid, en la qual no existien cel·les de càstig, i va crear el Cos Femení de Presons, per a les presons de dones, i el Institut d'Estudis Penals, l'adreça dels quals encomana al seu mestre Jimenéz d'Asúa.
Les seves mesures al capdavant de la Direcció general de Presons li van donar una gran popularitat, arribant el seu nom a aparèixer en un conocidísimo chotis, part d'una revista frívola Les Leandras, que cantava la popular Celia Gámez: L'hi doncs dir / a Victoria Kent /, que el que és a mi / no ha nascut qui.
Amb motiu de les discussions per aconseguir el sufragi femení, es va posicionar en contra d'atorgar de forma immediata el vot a les dones. La seva opinió era que la dona espanyola mancava en aquell moment de la suficient preparació social i política com per votar responsablement, per la qual cosa, per influència de l'Església, el seu vot seria conservador, la qual cosa perjudicaria als partits d'esquerres. Va sostenir una polèmica sobre aquest tema amb una altra representant feminista en les corts, Clara Campoamor. Això li va implicar certa impopularitat, no obtenint acta de diputada en les eleccions del 19 de novembre de 1933. A l'any següent va abandonar la Direcció general de Presons.
En les eleccions del 16 de febrer de 1936, Victoria Kent va ser triada diputada per Madrid, en les llistes de Esquerra Republicana, que formava part del Front Popular. Durant la guerra civil es va fer càrrec de la creació de refugis per a nens i de les guarderies infantils. El govern de la República la va enviar a França com a Primera Secretària de l'ambaixada republicana a París, perquè s'encarregués de les evacuacions dels nens. Va romandre a França fins al final de la guerra, al terme de la qual va col·laborar en la sortida dels refugiats espanyols cap a Amèrica. No obstant això, no va poder seguir el mateix camí i va ser sorpresa per la invasió nazi. En ser ocupada París per la Wehrmacht el 14 de juny de 1940, Victoria Kent es va refugiar en l'ambaixada mexicana, on va romandre refugiada durant un any, en estar el seu nom en la llista negra lliurada per la policia franquista al govern col·laboracionista de Vichy, la Creu Vermella li va proporcionar un apartament prop del Bois de Boulogne, on va viure fins a l'alliberament amb una identitat falsa: la de Madame Duval. En aquest temps a la capital fancesa va escriure "Quatre anys a París", novel·la autobiogràfica narrada en tercera persona el protagonista de la qual, Plácido, és un alter ego de l'autora.
En 1948 va marxar a Mèxic, on va fer classes de Dret Penal a la Universitat, fundant l'Escola de Capacitació per al Personal de Presons, de la qual va ser directora durant dos anys. Cridada per la ONU, en 1949 va viatjar a Nova York per col·laborar en la Secció de Defensa Social, amb l'encàrrec d'estudiar el lamentable estat de les presons d'Iberoamèrica, càrrec que va abandonar poc després per ser excessivament burocràtic. A Nova York va fundar i va dirigir la revista Ibèrica des de 1954 a 1974, en la qual publicava les notícies arribades des d'Espanya per als exiliats republicans a Estats Units. Encara que va viatjar a Espanya en 1977, va tornar a Nova York, on va passar la resta dels seus dies fins a la seva mort en 1987.

Aurora Picornell

Aurora Picornell Femenias, (Palma 1912 - Porreres 1937). Política i sindicalista. Membre d'una coneguda familia comunista del Molinar, fou una de les principals dirigents del Partit Comunista d'Espanya -PCE- a Mallorca durant la II República (1931-1936). Entre 1930 i 1931, fou una destacada militant de la Lliga Laica de Mallorca. El 1931, organitzà, el sindicat de sastresses. El 1932, es traslladà a València i es casà amb l'agent de la Internacional Comunista Heribert Quiñones González. El 1934, passà a Menorca, on organitgzà, amb Quiñones, el Front Únic. Després dels fets d'Octubre de 1934, impulsà la reorganització del Socors Roig Internacional Fou responsable del secretariat de la dona del comitè provincial de Balears del PCE, i publicà nombrosos articles sobre la dona treballadora a Nuestra Palabra. Entre 1934 i 1936, participà en nombrosos mitings i assolí una gran popularitat a l'Illa. El 19 de juliol de 1936, després de l'alçament militar contra la II República, es refugià a la Casa del Poble, de Palma, i poc després fou detenguda i conduïda a la presó provincial. Traslladada a la presó de dones, el 5 de gener de 1937 va esser afusellada al cementiri de Porreres, amb tres dones més, Catalina Flaquer, Antònia Pasqual Flaquer i Maria Pasqual Flaquer.El 1987, fou objecte d'un homenatge popular i l'Ajuntament de Palma li dedicà un carrer al Molinar. També foren assassinats el seu pare Gabriel Picornell Serra, (vg. Ignasi Picornell Bestard) els seus germans Gabriel i Ignasi i el seu marit Heribert Quiñones. Els seus germans Llibertat i Joan feren part de l'expedició malloraquina que s'embarcà cap a Barcelona per participar en l'Olimpiada Popular i s'exilaren després de la guerra.

Vint-i-set anys. Casada. Treballava de sastressa i pertanyia al Partit Comunista. Aurora ha esdevingut un personatge gairebé mític dins l'esquerra mallorquina, degut al seu voluntarisme romàntic posat al servei de la classe obrera i a la seva vinculació amb un altre personatge, certament brillant i enigmàtic, anomenat Heribert Quiñones. Pertany, Aurora, a una familia greument ferida per la repressió. El seu pare i dos germans foren assassinats per les carreteres de Mallorca. El seu espòs, Quiñones, morí a la postguerra, afusellat a Madrid, amb l'espinada destrossada per les torture, cloent, així, amb sang, una història plena d'aventura. Sembla que Aurora, la nit del devuit al denou de juliol del trenta-sis, va estar a la Casa del Poble. Ben entrada la nit, mentre es consumien les darreres esperances en el despatx del Governador Espina, va comparèixer al Govern Civil. Algú recorda la seva veu entre els ecos del passat. "Me'n torn a la Casa del Poble i ja veurem què passa". Trob altra volta el seu rastre a la presó provincial. Roman allí fins que s'habilita la presó de dones del carrer d'En Sales i hi és traslladada, juntament amb les altres preses. Serva bon ànim Aurora. Pren lliçons de francès d'una companya de presidi, Maria LLuïsa Marquès, fins que se n'assabenta el director del centre i li ho prohibeix. A les darreries de la seva vida, tot i que externament servava el seu mateix ànim dur i il·lusionat, un guspireig d'amargura tacava el seu esguard. La revolució. La revolució? Ai, la revolució ...! Bayo s'havia retirat el setembre de Porto Cristo i Mallorca era safreig de sang. Estava convençuda que la matarien. Deia sovint a la seva amiga, Maria Lluïsa: Em mataran, Maria Lluïsa, em mataran. La mataren. Dia cinc de gener, vetlla de la festivitat dels Reis, l'encarregada de la presó, cridà el seu nom des de la porta. Cridà quatre noms: Aurora Picornell, Catalina Flaquer i Antònia i Maria Pasqual i Flaquer. I afegí: Salgan, que las piden. Era entrada de fosca i, Aurora, va comprendre que havia arribat el moment tantes vegades pressentit. No va enutjar-se gaire. Em duen a matar Maria Lluïsa. Mira, m'en duc aquest cabdell de fil. Si demà seguesc amb vida, sigui on sigui, te'l faré arribar. Naturalment el cabdell no va arribar. Una presa va poder veure de biaix, pel petit espai de visibilitat que deixaven els llistons d'una finestra, com les quatre dones eren obligades a pujar a un cotxe. Ningú més, que vulgui contar-ho, les va poder veure amb vida. Diuen, asseguren, que les monges del Puig de Sant Miquel, feren befa de les quatre dones que se'n duien a matar. Un bombardeig de l'aviació republicana, havia causat la mort d'una nina asilada en el convent del Temple "¿Veis - diuen, diuen, diuen - Veis, monges - diuen-, aquestes dones són comunistes. Són roges. Són les culpables de la mort de la nina." I diuen, diuen, diuen, que les insultaren. Cas de ser cert, camí del cementiri de Porreres, Aurora degué morir amb el clixé de les monges, inesborrable en el cervell, acomiadant-la: Adéu Aurora, adéu, desitjoses que la seva mort pogués apaivagar la ràbia que els havia produït la mort de la nina. Potser és cert. Potser és mentida. La fantasia popular té una enorme facilitat per reproduir la passió de Crist, però si apunt aquesta incidència és perquè l'he poguda recollir de diferents llavis. El que sembla indiscutible, és que Aurora fou assassinada a Porreres. Amb les roges del Molinar. L'endemà, dia dels Reis, una dona de Porreres, sense gaire escrúpols, mostrava a una veïna una parell de pintetes de colors. Ahir degueren matar dones a La Creu. Havien mort dones. Un personatge tristíssim del feixisme ciutadà, hores més tard, entrava en un cafè d'Es Molinar i demanava beguda, feliç. En un moment determinat, es treia uns sostenidors de la butxaca. Mirau, mirau -deia- són els sostenidors d'Aurora.

El Pretalaiòtic

Absència del paleolític a les nostres illes

Fins ara, no s’han trobat restes arqueològiques que ens permetin d’assegurar que les illes Balears fossin poblades durant el paleolític. En canvi, sabem certament que a altres zones insulars de la Mediterrània sí que foren poblades durant aquest període.
L’home del paleolític tenia uns coneixements rudimentaris sobre la navegació i així ho confirma el fet que solament en alguns llocs no continentals, com ara Sicília, pel fet que la distància que separa aquesta illa del continent és molt petita, s’hagin trobat alguns vestigis d’aquest període. Però les nostres illes es troben massa separades del continent com per haver estat poblades durant el paleolític.

Els primers pobladors (7000-2500 aC)

Els primers pobladors que arribaren a les illes Balears ho feren durant el neolític. La situació geogràfica de les illes segurament va jugar un paper fonamental a l’hora de ser poblades. Les Balears es troben situades a la part occidental de la conca mediterrània, a mig camí del sud de França i del nord d’Algèria d’una banda, i de les penínsules Ibèrica i Itàlica, de l’altra.
Avui, els arqueòlegs poden fer datacions bastant aproximades de l’antiguitat de les restes humanes i dels estris treballats per la mà de l’home, gràcies al mètode del radiocarboni 14. Per les anàlisis efectuades mitjançant aquest mètode, sabem que el testimoniatge més antic descobert, fins ara, de la presència de l’home a les illes Balears es localitza a la Cova de Canet (Esporles), datable cap al 7200 aC. També a Mallorca apareix el jaciment de l’abric rocós de Son Matge (Valldemossa), on han aparegut restes de Myotragus balearicus –mamífer semblant a una metita cabra, que solament visqué a Mallorca i Menorca, i que segons sembla fou extingit per l’home – amb senyals d’haver estat esquarterats, datables les més antigues cap al 5500 aC.
A la Cova de Muleta (Sóller) també es descobriren pedres rodones retocades, puntes de sílex, agulles d’os, restes humanes i ossos de Myotragus. Sembla que aquí es va intentar la domesticació d’aquest mamífer, segons ens indiquen els excrements fòssils que pareixen demostrar-ne. El Myotragus degué esdevenir un dels principals recursos alimentaris dels primers menorquins i mallorquins. La Cova des Moro (Manacor) i la Cova de Betlem (Deià) són altres dos jaciments d’aquests època.
A Menorca s’han trobat restes de Myotragus a diversos indrets de l’illa. Sembla que a un d’aquests jaciments, a la Cova Murada (Ciutadella), les restes estaven associades amb ceràmiques. Aquest fet inidicaria un poblament de Menorca potser anterior al 300 aC, però d’això no hi ha massa evidència arqueològiques.

Les manifestacions artístiques a l’interior de les coves balears són rares. Només s’han trobat pintures rupestres a la Cova de Betlem (Deià).
És difícil precisar quins eren els mitjans de vida dels habitants de les illes Balears en unes èpoques tan remotes. Cronològicament, correspondrien a les fases que els prehistoriadors anomenen mesolític, protoneolític i neolític, la qual cosa ens fa suposar una economia depredadora del medi (caça, pesca, recol.lecció de fruits comestibles i de mol.lucs...).
A poc a poc, els primers illencs es convertirien en productors d’aliments, però sense deixar per això les activitats abans esmentades. Així tenim constància, a més de l’intent de domesticar el Myotragus, de la introducció d’animals domèstics (ovelles i cabres). Segurament també es practicava alguna casta d’agricultura de subsistència.

La cultura pretalaiòtica (2500-1450 aC)

Encara que cada illa té la seva pròpia evolució, el pretalaiòtic és un estadi cultural que, amb variants, és comú a tot l’arxipèlag.
El període pretalaiòtic – i d’aquí li ve el nom- pot esser entès com el conjunt que reuneix allò que arqueològicament és anterior a l’època talaiòtica.
Els seus principals vestigis arquitectònics són els sepulcres megalítics, les coves d’enterrament, les navetes d’habitació i les navetes d’enterrament. Aquesta època correspon, dins la cronologia de la prehistòria europea, als períodes del calcolític, bronze inicial i bronze mitjà, anomenats així pel fet que eren el coure i el bronze (mescla d’estany i coure) els únics metalls que s’utilitzaven.
La cultura pretalaiòtica es trobava relativament endarrerida dins el context mediterrani. Mentre a les illes Balears començava aquesta cultura, els egipcis, per exemple, construïen les primeres piràmides i a l’Orient Mitjà es desenvoluparen cultures complexes, com la sumèria. La Mediterrània oriental era, per tant, el bressol de la civilització. Pèro els navegants orientals arribaven fins a les costes occidentals mediterrànies a la recerca de l’estany, metall indispensable per a l’obtenció del bronze. Això originà un comerç que travessave la Mediterrània d’est a oest, i que tenia una de les seves rutes en les nostres illes. Aquests contactes mantenien connectades les Balears amb altres indrets mediterranis que, a poc a poc, anaven influint en l’evolució de les diferents cultures insulars.

L’hàbitat de l’home pretalaiòtic

Durant el pretalaiòtic, les illes Balears romanen poblades de manera permanent. L’hàbitat, és a dir, el mode de viure de la gent d’aquest època, era preferentment sedentari, encara que també es practicava el nomadisme. Això significa que, si bé es traslladaven d’un lloc a l’altre, segons la temporada, aprofitaven l’entrada en un mateix lloc per a desenvolupar tasques agrícoles i ramaderes.
La gent de l’època pretalaiòtica vivia en petits grups units per lligams familiars. El fet de no haver trobat restes d’armes ni recintes de tipus defensiu ens fa pensar que es tractava d’una gent de caràcter pacífic.
L’habitacle més usat en els primers moments de la prehistòria de les Balears era la cova. Primerament, l’home del pretalaiòtic emprà les coves naturals i els recers rocosos situats sobretot a les zones muntanyoses, i després excavà la roca calcària (marès) per fer coves artificials. També es creu que construï barraques, encara que fins avui gairebé no se n’han conservat. Només en coneixem la de Ca na Cotxera (Muro), però també destaca el nucli d’habitació a l’aire lliure de Son Ferrandell (Valldemossa).
Per les restes arqueològiques que s’han trobat a les coves de Son Matge i de Son Ferrandell, s’h constatat que en aquest període ja es treballaven el coure, metall que es localitza en alguns indrets de Mallorca i de Menorca.
Més endavant es construïren les navetes d’habitació o naviformes. Es tracta de construccions amb foma de ferradura allargada, bastides amb blocs irregulars de pedra, que degueren tenir un sòtil format per un entramat de troncs i lloses. A Mallorca i a Menorca aquestes construccions són molt menys abundants que els talaiots. Solen presentar-se formant petits agrupaments, encara que també n’hi ha d’aïllades. Podem destacar les navetes de sa Plana Nova (Manacor), Son Bugadelles i es Burotell (Calvià); a més de l’important poblat de Bóquer (Pollença). Sembla que els monuments naviculars mallorquins es concentraven a prop de la costa.
Pel que fa a Menorca, cal apuntar les navetes d’habitació de Clariana, Son Mercer de Baix, Santa Mònica i Sant Jordi.

Sepulcre i rituals funeraris

Per als homes i els dones prehistòrics, tot allò que envoltava la mort i el seu misteri tenia un valot sagrat. Fruït d’aquesta preocupació són les sepultures que aixecaven – o excavaven- per dipositar-hi els difunts, i que constitueixen un dels principals vestigis de les cultures passades. Durant el pretalaiòtic trobam a les illes Balears diversos tipus de sepultures : els hipogeus (coves excavades al subsòl rocós), les coves naturals, els sepulcres megalítics i les navetes d’enterrament.
A més d’habitacle, moltes coves serviren d’enterrament. Durant el pretalaiòtic trobam, principalment a Mallorca i a Menorca, nombroses coves d’aquest tipus. Algunes són naturals com la de sa Canova (Ariany), es Rossells (Felanitx) i es Tossals Verds (Escorca). Pèro moltes de les coves d’enterrament són artificials, és a dir, estan escavades al subsòl de la roca- per això es denominen hipogeus- i tenen un corredor i una cambra allargada. Alguns són, a Mallorca, les coves de sa Tanca (Alcúdia), Son Caulelles (Marratxí) i es Rafalet (Manacor); a Menorca, Torre del ram i Son Vivó (Ciutadella) i Son Mercer de Dalt (Ferreries).
El sepulcre megalític, a diferència de les coves, implica una construcció a l’exterior formada per grans pedres verticals que tanquen una cambra coberta per lloses horitzontals. Responen al moviment del megalitisme, present a bona part de la Mediterrània i d’Europa. Són relativament abundants a Menorca (Montplé, Alcaidusset, ses Roques Llises i Binidalinet); i a Mallorca podem esmentar els de Son Bauló (Santa Margalida) i el de s’Aigua Dolça (Artà).
La naveta d’enterrament és un monument provatiu de l’illa de Menorca, que evolucionà a partir del sepulcre megalític i arribà a la seva màxima perfecció cap a finals del pretalaiòtic i començament del talaiòtic. El seu nom s’explica per l’aspecte exterior de la construcció, que recorda un nau invertida. Està bastida amb blocs de pedra de dimensions regulars, que tanquen una planta amb forma de ferradura allargada o ovalada. A l’interior es troba una cambra que servia d’ossari; però alguns exemplars més evolucionats presenten una cambra superior. Les més ben conservades són les des Tudons (Ciutadella), Rafal Rubí (Maó) i Biniac (Alaior).
Respecte del ritual funerari que s’aplicava a les sepultures pretalaiòtiques, els cadàvers eren dipositats a l’interior de les coves o les cambes dels sepulcres megalítics amb alguns dels estris que havien utilitzat en vida o que eren fabricats especialment per a l’ocasió : ceràmiques, objectes metàl.lics (punxons, agulles i ganivets de coures o bronze), estris d’os... En alguns casos, com els de les navetes menorquines, solmanet eren dipositats els ossos dels difunts a les cambres sepulcrats després d’haver passat per un porcés previ de descarnament en un altre lloc.

L’aixocar i la resta d’estris de la cultura pretalaiòtica

Els estris que formaven part de l’aixovar o parament que tenia la gent d’aquest període estaven composts principalment de ceràmica. Inicialment fou incisa, semblant a la de la cultura campaniforme, que ja s’estenia en aquest temps a la península Ibèrica; però posteriorment esdevingué una ceràmica llisa de diverses formes i usos. La resta d’estris eren plaques rectangulars perforades, objectes d’os (botons perforats, agulles i punxons), objectes de bronze o coure (punyals, agulles, punxons, collars, braçolets, etc.). Totes aquestes restes de la cultura pretalaiòtica balear constitueixen un valuós testimoniatge del passat humà a les nostres illes, i serveixen per a establir lligams amb cultures d’altres indrets de la Mediterrània.

La Guerra Civil Espanyola

Aqui teniu una presentació més llarga, però més completa del conflicte:

El franquisme

Presentació bastant exhaustiva sobre aquest període que us pot servir per analitzar les etapes del franquisme.

Els Orígens d'ETA

Context internacional

Ens situem a finals de la dècada dels 50, principis dels 60. El context internacional estava marcat per la divisió en dos grans blocs i les seves àrees d'influència. D'una banda, Rússia i els Estats Units, de l'altre. Són els temps de la guerra freda , que arriba un dels seus moments culminants en la crisi que es va viure entre 1958 i 1960 a Berlín, que finalitza amb la construcció del mur que, durant dècades, va dividir la ciutat. Altres fets destacats d'aquest període són les crisis cubanes del 61 i el 62 -l'amenaça comunista prop de la costa nord-americana-, la guerra del Vietnam , el conflicte àrab-israelià i la primavera de Praga, entre d'altres. Davant la influència dels dos grans blocs, la Conferència de Bandung va servir per establir les bases de les relacions internacionals que anaven a dirigir el futur de l'anomenat Tercer Món.

Context nacional

Espanya estava dirigida pel règim franquista. La manca de llibertats democràtiques començava a generar els primers símptomes d'oposició a la dictadura. Concretament, es poden identificar tres problemes bàsics que van contribuir a minar el poder exercit per la dictadura de Franco: conflictivitat laboral , agitació estudiantil i el canvi de postura respecte al règim que va adoptar l'Església , el que es va traduir en un progressiu enfrontament amb la dictadura .

Conflictivitat laboral

La Llei de Convenis Col • lectius aprovada pel Govern atorgava als treballadors la possibilitat que els seus representants negociessin directament amb els patrons. Això va significar un augment de la conflictivitat laboral, caracteritzat per una multiplicació de les vagues i un creixement dels sindicats clandestins.

Agitació estudiantil

A les universitats espanyoles comença a forjar una oberta oposició al franquisme. Les manifestacions contra la manca de llibertats protagonitzades pels estudiants es multipliquen, assolint un dels seus punts àlgids el dia 9 de març de 1966. En aquesta data, uns 500 estudiants es tanquen al convent dels caputxins de Sarrià (Barcelona), per celebrar la major assemblea d'estudiants sota el franquisme. La repressió policial és la resposta del règim al que, popularment, es va conèixer com la Caputxinada.

Distanciament de l'Església

Progressivament, l'Església, que amb el suport brindat al franquisme s'havia convertit en un dels seus pilars, comença a distanciar-se dels postulats del règim.
El 1960, 339 capellans bascos denuncien la manca de llibertats. Al 63, l'abat de Montserrat, Dom Cassià Just, fa unes declaracions contra el règim al diari francès Le Monde. L'11 de maig de 1966, 130 sacerdots es manifesten pacíficament a Barcelona per denunciar la repressió policial i les tortures. La policia carrega contra ells. El 1973, els bisbes signen un document a favor de la separació entre Església i Estat. El distanciament de l'Església és un fet.



El ressorgir nacionalista

El règim franquista va negar les senyes d'identitat cultural i les característiques diferencials dels pobles per tal de mantenir la unitat nacional. Això va tenir com a conseqüència una revivificació dels nacionalismes com a forma d'oposició al franquisme, especialment a Catalunya i al País Basc.


El nacionalisme català

A finals d'abril de 1960, Franco visita Barcelona. Els nacionalistes catalans van preparar mobilitzacions. Amb motiu d'un concert de l'Orfeó Català al Palau de la Música , al qual assistia Franco en companyia d'alguns jerarques, es van entonar cants marcadament nacionalistes . La policia va practicar detencions de dirigents nacionalistes, entre els quals hi havia l'actual president de la Generalitat, Jordi Pujol , que va ser torturat i jutjat en consell de guerra.

El nacionalisme basc

Al País Basc hi ha una conjunció entre catòlics que actuaven contra el règim i el moviment nacionalista. El 30 de maig de 1960, 339 cures signen un document contra la repressió i reclamant llibertats. Uns mesos abans, el 1959, joves basquistes entren en conflicte amb els postulats ideològics de l'organització juvenil del Partit Nacionalista Basc (PNB), i la passivitat dels seus vells dirigents. Decideixen crear Euskadi Ta Askatasuna-Euskadi i Llibertat-. Ha nacido ETA. Ha nascut ETA.



Fins a la transició

En el seu origen, ETA neix com a alternativa ideològica als postulats del PNB, impulsada per joves nacionalistes. El maig del 1962 celebra la seva I Assemblea, en què es presenta com "Moviment Revolucionari Basc d'Alliberament Nacional".

És en la seva III Assemblea, celebrada entre abril i maig de 1964, quan es comencen a elaborar els seus "principis de la guerra revolucionària".

Els primers actes d'ETA es guien pel principi de realitzar accions que provoquin la repressió, la qual cosa, segons els etarres, provocarà la mobilització de més persones i la multiplicació d'accions.

Entre abril i maig de 1967, ETA posa bombes en llocs representatius de la dictadura-sindicats verticals, casernes de la Guàrdia Civil i delegacions de Govern-. Paral.lelament, es cometen diversos atracaments a bancs.

El març de 1968 es produeixen tirotejos entre etarres i policia franquista, que se salden amb diverses detencions. Amb motiu del Aberri Eguna, l'abril del 68, tenen lloc xocs violents entre nacionalistes bascos i policia.

Durant l'estiu de 1968, es viu a Euskadi una escalada de la tensió política motivada per les accions etarres i la resposta repressiva del règim a aquestes accions. S'estableix una dinàmica d'acció-repressió que va mobilitzar a gran part del poble basc. Aquest moviment va arribar al seu cim amb motiu del procés de Burgos, el 3 de desembre de 1970, en què van ser processats 16 etarres. Les condemnes van ser 9 penes de mort i 519 anys de presó per a la resta. Davant les pressions internacionals i nacionals, Franco va commutar les penes de mort per reclusió major.

Entre 1971 i 1972, el descontentament social era generalitzat i la lluita obrera es tradueix en multitud de vagues i tancaments fortament reprimits.

El 19 de gener de 1972, ETA segresta a Durango a l'industrial Lorenzo Zabala per reforçar les peticions dels obrers bascos en vaga. És alliberat tres dies després, quan la seva empresa va anunciar la readmissió de 183 obrers acomiadats per anar a la vaga.

El gener de 1973, és segrestat l'industrial Félix Huarte per donar suport als treballadors en vaga en una de les empreses. Els treballadors van obtenir l'augment salarial demanat.

Durant aquest any, les operacions contra ETA es converteixen en enfrontaments armats entre nodrits contingents de la Guàrdia Civil i petits comandaments de etarres. Mentrestant, l'extrema dreta atacava amb bombes i metralletes les cases dels nacionalistes bascos més prominents.

El 8 de juny, Luis Carrero Blanco va ser nomenat president del Consell de Ministres. Dos dies després, va anunciar la formació d'un nou govern que satisfeia les exigències de mà dura que reclamava l'extrema dreta.

Per tal de reprimir la creixent mobilització obrera i d'aixafar als sindicats clandestins, el Govern va preparar el Procés 1001 contra deu membres de CCOO. El 20 de desembre de 1973, quinze minuts abans de l'inici del judici, un espectacular atemptat etarra va acabar amb la vida de Carrero Blanco. Franco va nomenar Arias Navarro com a successor.

Amb Franco ja malalt, les divisions internes, les pressions de l'extrema dreta per imposar mà dura i la creixent mobilització social, el règim s'afeblia.

El 13 de setembre de 1974, la cafeteria Rolando de Madrid, freqüentada habitualment per policies, va ser objecte d'un atemptat amb explosius. Van morir tretze persones-diversos policies entre ells-i més de setanta van resultar ferides. La violència emprada per ETA va començar a canviar les simpaties cap a la banda terrorista.

El 27 de setembre de 1975, cinc membres d'ETA i del FRAP van ser executats al mig de la repulsa nacional i internacional, el que va reforçar el prestigi dels sectors més aperturistes i liberals.

Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 i el traspàs de la direcció de l'Estat al Rei Joan Carles, el camí cap a la democràcia començava a aplanar.

Durant la transició política , que es va desenvolupar en un clima d'inestabilitat provocat pels sectors més immobilistes, l'activitat etarra va baixar, encara que mai va arribar a desaparèixer. No obstant això, amb el sistema democràtic i autonòmic ja en marxa, les accions terroristes van augmentar progressivament, encebant-se especialment en membres de les Forces Armades, el que provocava la reacció de l'extrema dreta i animava els militars més conservadors a la imposició d'una altra dictadura .

23-F

A continuació teniu un extracte del que va succeir el 23 de Febrer de 1981...

El president de govern electe Adolfo Suárez va dimitir el 29 de gener del 1981. Això va donar lloc a una nova sessió d'investidura, amb Leopoldo Calvo-Sotelo com a candidat, que es programà per al 20 de febrer del mateix any. En aquesta sessió, Calvo-Sotelo no assolí la majoria necessària, per la qual cosa es produí una segona volta, que es votà el dia 23 de febrer.

El dia 23 de febrer A les 14:20, un grup de guàrdies civils i vehicles camuflats liderats pel tinent Suárez Alonso inicia la Operació gàbia: es tanquen els accessos a la zona propera al Congrés dels Diputats i es comprova que es pot dur a terme l'assalt. A les 18:20 288 guàrdies civils arribats en autocars, encapçalats per Antonio Tejero Molina van assaltar l'hemicicle mentre es duia a terme la segona votació per a investir Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, del partit UCD, com a president del govern espanyol . Al crit de "Todo el mundo al suelo" i disparant tres trets segrestaren el poder legislatiu i el govern amb la força de les armes.
Al mateix temps, la División Acorazada Brunete prenia altres punts clau de Madrid, entre ells RTVE i diferents emissores de ràdio. El capità general de l'exèrcit a València, Milans del Bosch, decretà l'estat d'excepció i feu sortir les tropes de la III Región Militar que tenia sota el seu comandament al carrer, amb la idea que la resta de capitans generals farien el mateix, cosa que no va succeir.
En assabentar-se dels fets, la societat espanyola va ser colpida per la por. Molts dirigents polítics i personatges rellevants es prepararen per haver de destruir documents i fugir cap a França.
Després d'unes hores de buit de poder, es posa en marxa l'Operació Diana. Fernando Laína, Director de la Seguretat de l'Estat, va actuar de President en funcions, i els Secretaris d'Estat i Subsecretaris, es van constituir en Govern Provisional. La intervenció decidida del rei d'Espanya Joan Carles I a favor de l'ordre constitucional, intentant restablir l'ordre, posà en evidència que el cop no podia reeixir. Els militars encerclen l'edifici del Congrés i comencen les negociacions ja que el parlament continuava segrestat. La nit del dia 23 fou anomenada la nit dels transistors, perquè mantingué tothom ben pendent dels esdeveniments. A la 1:14 de la matinada, Joan Carles Borbó, vestit de Capità General, es dirigeix als ciutadans per televisió, donant per fracassat el cop d'estat.
De fet, cap a les 10 de la nit d'aquell dia, les cadenes de ràdio a Catalunya van emetre un discurs institucional del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, primer en català i després en castellà, per tranquil·litzar la població. Pujol havia parlat amb el rei, el qual li va dir "tranquil, Jordi, tranquil", frase que durant uns anys va ser força popular a Catalunya. Molt diferent va ser l'actitud del president del govern basc, Carlos Garaikoetxea, que no va fer res per aturar el cop, es va amagar i no va estar localitzable fins que va passar el perill.
Finalment el 24 de febrer els segrestadors es varen rendir definitivament.

Conseqüències

El govern que formà Leopoldo Calvo-Sotelo fou molt feble i acabà amb la convocatòria d'eleccions generals anticipades l'any 1982. Aquestes eleccions van ser guanyades pel PSOE amb una còmoda majoria. El govern socialista de Felipe González, amb Narcís Serra com a ministre de defensa, inicià una reforma de l'exèrcit espanyol. Amb aquesta reforma es van jubilar de forma massiva i anticipadament molts alts càrrecs i es van promocionar nous oficials joves i lleials a la Constitució. El nou govern del PSOE també va iniciar un procés d'involució autonòmica mitjançant l'aprovació de la LOAPA que tenia com a objectiu frenar la descentralització de l'estat Espanyol i limitar el sostre competencial de les comunitats autònomes.
Antonio Tejero, Milans del Bosch i el general Alfonso Armada i uns altres divuit militars són condemnats a penes de presó, dels 33 implicats.

Reproduim dos vídeos sobre el que va passar en aquelles hores: