La Companyia de Jesús

La Companyia de Jesús és un orde religiós catòlic fundat el 1540 per Íñigo de Loiola, qui després va ser canonitzat com Sant Ignasi de Loiola. Els membres d'aquest orde es coneixen popularment com a jesuïtes. Amb gairebé 20.000 membres, és l'orde més gran de l'església catòlica de l'actualitat.

Sant Ignasi de Loiola havia estat soldat abans de convertir-se i l'organització interna de l'orde reflecteix aquest caràcter militar del fundador, per això s'anomena General de l'orde al membre dirigent.
Van ser els líders de la Contrareforma, que va ser la reacció al Protestantisme. Van destacar també per les missions evangelitzadores.

L'orde va ser dissolt pel Papa de Roma durant un llarg període del segle XVIII. A Espanya durant la Segona República també es va dissoldre ja que la Constitució Republicana establia (sembla que expressament contra la Companyia de Jesús) que els ordes religiosos no podien obeir a un govern estranger (el Vaticà, en aquest cas). De tota manera els jesuïtes no van ser expulsats i els seus col·legis van continuar sota formes jurídiques diferents. A Europa van ser perseguits a la França de la Il·lustració, a Alemanya i als països comunistes.
Alguns membres destacats de la Companyia de Jesús han donat suport a la Teologia de l'Alliberament a principis del segle XX. Un segle després, l'orde veu disminuir progressivament els seus membres (el concili general de 2008 vol tractar aquesta qüestió).

Els governs il·lustrats de l'Europa del segle XVIII es van proposar acabar amb la Companyia de Jesús per la seva defensa incondicional del Papat, la seva activitat intel·lectual, el seu poder financer i el seu influx polític. Certament s'havien guanyat poderosos enemics: els partidaris de l'absolutisme, els jansenistes i els filòsofs francesos (Voltaire, Montesquieu, Diderot). No van faltar tampoc les intrigues de certs grups a la mateixa Roma. El context polític europeu es va caracteritzar en aquests anys per l'adveniment de l'anomenat Despotisme il·lustrat i per un declivi notori del prestigi polític del Papat i la voluntat política dels Borbons i de la Corona Portuguesa d'enfortir-se en detriment de l'Església.

Quaranta anys després, enmig dels efectes causats per la Revolució Francesa, les guerres napoleòniques i les guerres d'independència a l'Amèrica Hispànica, Pius VII va decidir restaurar a la Companyia. De fet, els jesuïtes havien sobreviscut a Rússia-uns quants centenars-protegits per Caterina II. La restauració universal era vista com una resposta al desafiament que representaven els que eren vistos en aquest llavors com els enemics de l'Església: la maçoneria i els liberals, principalment.

Qui són...Cabrit i Bassa, uns personatges de llegenda

L'any 1276 mor el rei Jaume I, i la corona catalano-aragonesa queda dividida en dues parts:

• Corona d'Aragó, formada pel regne d'Aragó, Catalunya i el País Valencià, i que fou assignada al fill major de Jaume I, Pere el Gran.
• Corona de Mallorca, formada pel Regne de Mallorca, el Rosselló i Montpeller, que fou assignada al fill petit de Jaume I, Jaume II.
L'any 1279, després del tractat d'infeudació de Perpinyà, Jaume II és obligat a fer-se vassall de Pere el Gran, amb la qual cosa la Corona de Mallorca perd la seva independència.

L'any 1282 comença una guerra entre Catalunya i França, a la qual Jaume II dóna suport a França. Catalunya, però, surt victoriosa de la guerra amb França, i el 1285 comença l'ocupació de la Corona de Mallorca per part d'Alfons (Anfós en català medieval) el Liberal, fill de Pere el Gran i nebot de Jaume II.
Diversos mallorquins defensaren els drets del qui consideraven era el seu rei, i es refugiaren al Castell d'Alaró. Entre aquests mallorquins hi figuraven Guillem Cabrit i Guillem Bassa.


Les tropes de l'infant Anfós ocuparen tota l'illa exceptuant el Castell, sobre la torre del qual continuava onejant la senyera de Jaume II. Va ser necessari que Anfós hi anàs personalment per ordenar l'entrega del Castell a Guillem Cabrit. Un fragment del poema El Comte Mal, de Guillem Colom i Ferrà, es refereix a aquest passatge de la resistència del Castell d'Alaró:

Quan la lluita es fa més forta,
truca un missatger a la porta:
-Castellans, lliurau de pressa les claus del castell rebel
o de grat deixau-vos prendre:
el fort que car es deixi vendre
serà en sec fet pols i cendra,
insepults els qui el defensin i menjats pels corbs del cel.

-I, ¿qui amb tal ordre us envia?
Cabrit irat responia-

-Anfós d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu.

-No coneixem al reialme

altre rei que el rei En Jaume

A Mallorca, -i perdonau-me

-anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu...

-Llamp del cel!, que és gran vilesa

sofrir més vostra escomesa!

¿Qui gosa amb tals paraules insultar el rei d'Aragó?

-crida Anfós als de la plaça.-

-Dos lleials: Cabrit i Bassa.

-¿Cabrit, dieu? Bona caça!

Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traidor!-

La llegenda afirma que aquesta amenaça es complí: quan el Castell es rendí, l'infant Anfós, que aleshores ja era rei per la mort del seu pare, ordenà que rostissin els dos defensors com si fossin cabrits.
La notícia d'aquest fet es va escampar per diversos països i arribà a orelles del Papa. Durant segles Cabrit i Bassa varen ser venerats com a màrtirs, reberen culte com a sants i les seves imatges anaren apareixent per diferents retaules i quadres.

Durant bastant de temps i per un sector del que podríem dir gent il·lustrada, es va considerar que Guillem Cabrit i Guillem Bassa eren personatges de llegenda que no varen arribar a existir mai. De fet, l'Enciclopèdia Catalana encara deixa entreveure aquesta possibilitat. Les causes per dubtar de la seva existència són dues principalment:
• La manca de dades contemporànies referents a aquests dos personatges: cap dels cronistes de l'època en fa referència. La lògica conduïa a pensar que si no es parlava d'un fet d'aquesta magnitud, senzillament era perquè no s'havia produït. Historiadors més recents suposen que en realitat es va silenciar el fet, ja que aquest hauria estat massa humiliant per al rei i hauria estat la causa de la seva excomunió.
• L'única font d'informació que fa referència a l'episodi de Cabrit i Bassa era el Breviari Maioricensis del qual, d'una banda, només en queda un exemplar i, d'altra banda, només fou vigent fins a mitjans del segle XVI, quan el concili de Trento decidí que l'únic Breviari vàlid era el romà, anul·lant tots els altres.
a qüestió sobre l'existència real de Cabrit i Bassa no pintava massa bé fins que a finals del segle XIX varen començar a sortir a la llum una sèrie de documents relacionats i relacionables amb aquests personatges:
• Un primer document es va trobar a l'Audiència de Mallorca i està datat l'any 1300. Aquest document, un plet entre Guillem i Berenguer Bassa i Joan Hom de Déu per qüestions d'un deute, menciona que Guillem i Berenguer Bassa eren fills i hereus de Guillem Bassa, condemnat a mort i confiscats llurs béns devers catorze anys abans (1286). En aquest mateix document es menciona N.Cabrit.
• Un segon document seria un capbreu de l'any 1395, mencionat per Dameto, que recull la fundació d'un benefici, l'any 1312, per part del rei Sanç. La particularitat és que aquest benefici és a la Capella de la Pietat de la Seu, on hi ha les restes de Cabrit i Bassa. La interpretació que fan els autors d'aquest fet és que Sanç recolliria, a través de son pare Jaume, la penitència que fou imposada a Alfons per aixecar l'excomunió, i que era ni més ni manco que erigir un altar i fundar un benefici per les ànimes de Cabrit i Bassa.

Qui són ... els botiflers

Un botifler era el nom que se li va donar a les persones partidaries de Felip V durant la Guerra de Successió. Originàriament botifler volia dir que es tenia les galtes inflades. El mot passà a voler dir partidari dels Borbons. Els botiflers solien ésser membres de l'aristocràcia i la noblesa catalana i valenciana que volien augmentar llur poder a partir del nou règim que s'havia d'instaurar amb la victòria dels Borbons.
Una de les explicacions més difoses, però que no sembla suficientment contrastada, afirma que l'origen de tal expressió vindria de la deformació catalana del francés "beauté fleur", que feia referència a la flor de lis, símbol dels borbons que encara es pot observar a l'escut d'Espanya.
Al País Valencià, durant la Guerra de Successió, el terme Botifler es considerava oposat al de Maulet, i cadascú era sinònim de borbònic i austracista respectivament.
A Mallorca i també a llocs del País Valencià, com Xàtiva, el mot botifler es transformà en "botifarres", possiblement a causa de l'aspecte embotit, pel menjar, per la roba, dels nobles partidaris de Felip V. Aquesta denominació s'ha acabat usant a Mallorca per a referir-se als nobles, independentment de la seva adscripció nacional.
Es va utilitzar despectivament per referir-se a determinats pobles (Manlleu, Cervera, Alacant, ...) per part dels pobles veïns. A l'actualitat el terme és emprat, a Catalunya, per referir-se als "catalans traïdors" (aquells que col·laborin amb els enemics de Catalunya).

La Il·lustració

Aqui teniu una presentació que resumeix les característiques bàsiques de la Il.lustració:

Video sobre els Àustries Majors

Video sobre els Borbons del segle XVIII

Motí de Squillace

El motí de Squillace va ser una revolta de caràcter polític i social, no obstant això, el poble no estava contra el poder real o contra els nobles espanyols, sinó molest per la carestia d'aliments i la pujada dels preus ocasionades per les mesures de Squillace. La gana i el descontentament produïts pel constant augment del preu dels aliments de primera necessitat va ser el brou de cultiu per a la rebel·lió. En 1765 es va suprimir la taxa de gra.

Més important que la veritable causa és la comparació d'aquest moviment social, tant en la Cort com en la seva prolongació en les alteracions en províncies que van tenir lloc en els mesos següents, amb la contemporània gestació dels formidables moviments socials en la veïna França, que van acabar donant origen a la de 1789. Les torbes populars que van assaltar el Palau de Versalles i que van portar de tornada a París a la família real, rebatejats com el Forner i la Fornera, no són molt diferents de les madrilenyes de vint-i-dos anys abans, però la gestió política i social dels esdeveniments és abismalment diferent. Aquí va haver-hi un assalt al poder per part d'una nova elit dirigent amb consciència de classe: la burgesia definida com a Tercer Estat per Sieyes. A Espanya no la hi havia. No va ser el motí de Squillace una vacuna contra la revolució, sinó una mostra evident de l'endarreriment relatiu d'Espanya.

Publicat l'edicte municipal, la reacció popular no va ser una altra que substituir els bàndols per pasquins vexatoris contra l'italià. Squillace, lluny d'acoquinar-se, va ordenar als soldats que ajudessin a les autoritats municipals en el compliment de l'ordre. Les multes comencen a produir-se. També els excessos. Alguns agutzils escurcen als carrers les capes dels díscols o tracten de cobrar les multes en el seu benefici. Petits conats violents se succeeixen i la indignació del poble de Madrid creix.

El Dilluns Sant, assabentat el poble de Madrid que Squillace es troba al costat del rei, una munió es dirigeix cap al Palau Real. Els odiats membres de la guàrdia valona es mantenen fermes i acaben obrint foc i matant a una dona, la qual cosa enfervoreix als reunits, que comencen a corejar consignes contra Squillace i contra els valones. Finalment, un sacerdot que actua com a mediador fa arribar al rei una llista d'exigències:
- Desterrament del marquès de Squillace i la seva família.
- Que no existeixin ministres estrangers.
- Desaparició de la Guàrdia Valona.
- Baixada dels preus dels comestibles.
- Desaparició de les Juntes de Proveïments.
- Retirada de les tropes a les seves casernes.
- Sigui conservat l'ús de la capa llarga i el barret d'ala ampla.
- Que el rei «es digni sortir a la vista de tots perquè puguin escoltar per boca seva la paraula de complir i satisfer les peticions».

El rei, amb disgust, accepta les exigències populars, desoint als homes d'armes que aconsellen sufocar la revolta sense contemplacions. La calma sembla regnar de nou a la ciutat.

Molt de mala gana del monarca, Squillace va partir al desterrament. El comte d'Aranda, capità general de València, que amb les seves tropes desplaçades a Aranjuez havia tranquil·litzat a l'acoquinat monarca, es converteix en home fort del nou govern, en el qual encara figura el genovés Grimaldi.

L'atribució a posteriori de la culpa no va trigar a substanciar-se en la Perquisició secreta promoguda des de finals d'abril per Aranda. Tenia tot el sentit de l'oportunitat de trobar bocs expiatoris, lògicament, entre els enemics del seu partit aragonès, que ocupava ara la confiança del sobirà: el marquès de l'Ancorada va ser bandejat de la Cort, i la Companyia de Jesús va ser expulsada de tots els regnes de la Monarquia Hispànica a l'any següent, 1767. La expulsió dels jesuïtes no va anar exactament un signe de anticlericalisme (encara que la maçoneria s'ha associat amb la figura d'Aranda), doncs la mesura va tenir l'acord de la major part del clergat, tant secular com regular (els seus principals enemics eren les altres ordres religioses). El proveïment i el consum alimentari a Madrid van ser, en endavant, vigilats especialment a través de les institucions tradicionals i sense les veleidades liberalitzadores dels decrets de lliure comerç, des del Consell de Castella i la Sala d'Alcaldes de Casa i Cort i el Repeso. Suaument, i amb el consens de l'atemorida societat madrilenya, les capes i chambergos van desaparèixer, curiosament, reservats per a la vestimenta del botxí, a qui ningú volia recordar.

A continuació reproduïm un video sobre aquest moment: